El primer record
Virginia Woolf
Virginia Woolf
El primer record:
És de flors vermelles i morades sobre un fons negre: el vestit de la mare; ella estava asseguda o bé en un tren o bé en un autobús, i jo a la seva falda. O sigui que veia les flors de molt a prop; i encara puc veure el morat, el vermell i el blau, em sembla, contra el negre; eren anemones, diria. Potser anàvem camí de Saint Ives, encara que el més probable, perquè per la llum devia ser al vespre, és que tornéssim a Londres. Tanmateix, artísticament és més convenient suposar que anàvem a Saint Ives, perquè això em portarà a un altre record, que també em sembla el primer record i, de fet, és el més important de tots els meus records. Si la vida té una base sobre la qual se sosté, si és una copa que vas omplint, omplint i omplint, llavors no hi ha dubte que la meva copa se sosté sobre aquest record. És el record de jeure al llit de l’habitació dels nens, a Saint Ives, mig adormida mig desperta. És el record de sentir com rompien les onades, una, una altra, una, una altra, i enviaven l’esquitx d’aigua a la platja; i després com rompien, una, una altra, una, una altra, darrere d’una persiana groga. És el record de sentir com la persiana arrossegava per terra el petit aglà de l’extrem de la corda quan el vent la feia volar cap enfora. És el record de jeure, de sentir aquests esquitxos i de veure la llum, i tenir la sensació que és gairebé impossible que jo sigui aquí; el record de sentir l’èxtasi més pur que puc concebre.
Virginia Woolf, Un esbós del passat, Viena Edicions, 2018
Traduït per Dolors Udina
