La casa s’alçava sobre una lleugera elevació just al límit del poble. Estava aïllada i donava en una àmplia extensió de terra de pastura del West Country. No és que fos una casa destacable, de cap manera: tenia uns trenta anys, era més aviat rabassuda, més aviat quadrada, d’obra vista, i al davant tenia quatre finestres d’unes dimensions i unes proporcions que més o menys no acabaven de resultar agradables a la vista.

L’única persona per a qui la casa resultava especial en cap sentit era Arthur Dent, i això únicament perquè passava que ell era qui hi vivia. Hi havia viscut uns tres anys, des que se n’havia anat de Londres perquè la ciutat el feia posar nerviós i irritable. També tenia uns trenta anys, els cabells foscos, i mai no se sentia satisfet amb ell mateix. El que més li preocupava normalment era el fet que la gent sempre li preguntés què el preocupava tant. Treballava en una ràdio local, i deia als seus amics que aquella feina segurament era molt més interessant del que es pensaven. I sí que n’era: la majoria dels amics treballaven en la publicitat.

La nit de dimecres havia plogut molt, el camí era moll i enfangat, però dijous al matí el sol era resplendent i lluïa sobre la casa d’Arthur Dent en el que seria l’última vegada.

Arthur encara no era conscient que l’ajuntament volia demolir-la i construir-hi un cinturó de ronda.

A les vuit en punt dijous al matí, Arthur no es trobava gaire bé. Es despertà lleganyós, voltà lleganyosament per l’habitació, obrí la finestra, veié una excavadora, va trobar les sabatilles, i s’arrossegà en direcció al lavabo per rentar-se.

Pasta al raspall…, prou. Raspallar.

Mirall d’afaitar-se…, apuntant al sostre. Va ajustar-lo. Durant un instant reflectí una segona excavadora per la finestra del lavabo. Adequadament ajustat, reflectí els pèls d’Arthur Dent. Els va afaitar, es rentà, s’eixugà, i s’arrossegà en direcció a la cuina per trobar alguna cosa agradable per ficar-se a la boca.

Tetera, endoll, nevera, llet, cafè. Badall.

La paraula —excavadora— li ballà un moment pel cap mentre buscava alguna cosa amb què relacionar-la.

L’excavadora que hi havia davant la finestra de la cuina era una de força grossa.

Se la va quedar mirant.