Una vegada hi havia un nen que posà un parany sota una arrel i agafà un ocell, un bonic ocell, l’ocell de la cascada.

Bé.

El ploma, el cou, se’l menja.

Bé.

Quan se l’ha menjat, hi torna, col·loca el parany sota la mateixa arrel i agafa altre cop el mateix ocell, l’ocell de la cascada. Llavors corre cap a casa per engabiar-lo; però la seva mare l’envia als camps a vigilar la sembra.

El nen que li diu:

—Mare, rosteix-me aquest ocell.

—Sí— fa ella.

El nen torna als camps i fa repicar el seu tambor per espantar els altres ocells.

Bé.

Mentrestant, la mare mata l’ocell, el bonic ocell, el ploma, el rosteix i se’l menja, sense deixar-ne ni una mica. Quan torna el nen, li reclama l’ocell.

—Me l’he menjat—li diu ella.

Aleshores el nen xiscla.

Bé.

—Mare, dóna’m l’ocell, l’ocell que he mort sota l’arrel, prop de la cascada, sota l’arrel.

Sa mare li dóna blat de moro.

Bé.

El nen amaga el blat de moro sobre un tronc d’arbre, ben amunt, en el clot d’un arbre mort i, un cop els tèrmits se l’han cruspit, ell els diu:

—Tèrmits, doneu-me el meu blat de moro! Doneu-me el blat de moro que la mare m’ha donat. La mare s’ha menjat l’ocell que jo havia mort sota l’arrel, prop de la cascada, sota l’arrel.

Els tèrmits li fan unes olles de terrissa.

El nen se’n du els pots de terrissa. Va a posar-los al riu, sota el salt d’aigua, per exhaurir-lo. Però quan el salt d’aigua trenca les seves olles, ell li diu:

—Salt d’aigua, dóna’m les meves olles de terrissa! Dóna’m les olles de terrissa que els tèrmits han fet per a mi. Els tèrmits s’han menjat el blat de moro que la mare m’ha donat. La mare s’ha menjat l’ocell que jo he mort sota l’arrel, prop de la cascada, sota l’arrel.

El salt d’aigua li dóna un peix.

Bé.

El nen té el peix a la mà i quan un falcó l’hi pren, crida:

—Falcó, dóna’m el meu peix! Torna’m el peix que el salt d’aigua m’ha donat! El salt d’aigua ha trencat les olles de terrissa que els tèrmits han fet per a mi. Els tèrmits s’han menjat el blat de moro que la mare m’ha donat. La mare s’ha menjat l’ocell que jo he mort sota l’arrel, prop de la cascada, sota l’arrel.

El falcó s’arrenca una ploma.

Bé.

—Aquesta ploma és meva—diu el nen.

Però el vent se l’hi emporta. Aleshores el nen li diu:

—Vent, dóna’m la meva ploma! Dóna’m la ploma que el falcó s’ha arrencat per a mi. El falcó s’ha menjat el peix que el salt d’aigua m’ha donat. El salt d’aigua ha trencat les olles de terrissa que els tèrmits han fet per a mi. Els tèrmits s’han menjat el blat de moro que la mare m’ha donat. La mare s’ha menjat l’ocell que jo he mort sota l’arrel, prop de la cascada, sota l’arrel.

El vent fa caure uns quants cocos per a ell.

Bé.

Quan el nen vol arreplegar els cocos, un gran babuí se’ls hi menja.

El nen xiscla.

Li diu:

—Babuí, dóna’m els cocos que el vent ha fet caure. El vent s’ha endut la ploma que el falcó s’ha arrencat per a mi. El falcó s’ha menjat el peix que el salt d’aigua m’ha donat. El salt d’aigua ha trencat les olles de terrissa que els tèrmits han fet per a mi. Els tèrmits s’han menjat el blat de moro que la mare m’ha donat. La mare s’ha menjat l’ocell que jo he mort sota l’arrel, prop de la cascada, sota l’arrel. Ja no et pots ni tan sols divertir!

Bé.

El babuí li diu trencant-se de riure:

—Jo no tinc pas res per a donar-te.

Aleshores, el nen l’atrapa amb una corda i el porta ràpid cap a casa per a menjar-se’l.

Ara li tocava a ell!

Però el foc era apagat. La casa buida. La mare no hi era. S’havia ofegat al riu, on hi havia un bonic ocell, l’ocell de la cascada, que cantava...

Llavors, el nen va anar a posar un parany sota l’arrel, prop de la cascada, sota l’arrel.

I agafà un bonic ocell.

Bé.

Però el nen es despertà.

Havia somniat.

Aleshores es posà a repicar el seu tambor per espantar els altres ocells, tots els ocells que queien del cel per devorar els sembrats.

—Oh! quina calor que fa—va dir.