Vés-te’n, menyspreada Melangia
nada del Cèrber i de la més negra nit,
abandonada en alguna estígia cova vil
entre formes d’horror, xiscles, visions de l’Hades,
vés a cercar algun cau malagradós,
on la Fosca creixent obri geloses ales,
i canti el corb nocturn;
allí sota ombres de banús i roques cellajuntes,
esparracades com tos rínxols,
en fosc desert cimeri sempre habita.
I vine tu, deessa lliure i d’un clar excels,
que als Cels Eufròsine nomia,
i entre els homes: la que alegra el cor,
que la bella Venus afillà d’un part
amb dues Gràcies que li són també germanes,
a Bacus el d’heura coronat;
o mentre (com canta algun poeta)
el vent entremaliat que mou la primavera,
enjogassà el Zèfir amb l’Aurora,
que, allà pel maig, topàa l’atzar,
en camps de violetes blaves,
i poncellincs de roses que banya la rosada,
i l’omplí amb tu, dilla tan clara,
tan viva, alegre, i ben plantada.
Apressa’t, doncs, nimfa, i duu am tu
la broma i l’alegria del jovent,
enganys sens fre, acudits, plagasitats,
gests, reverències, rostres amb rialles,
talment com d’Hebe les galtes en mostraven,
i estimen viure en galtes allisades;
el joc que es burla de la preocupació arrugada,
i el riure que s’ha de subjectar els costats.
Vine i corre mentre véns
amb fantàstics peus lleugers,
i amb la mà dreta acompanya cap aquí
la nimfa de la muntanya, la dolça Llibertat;
i si puc honorar-te com cal,
oh Joia, accepta’m en ton estol
per viure amb ella i viure amb tu,
lliurat a plaers sens blasme;
per sentir com inicia el vol l’alosa,
i amb son cant commou la nit somorta,
des de la seva torre dalt als cels,
fins que l’alba pigallada trenqui els vels;
per acostar-me lavors, malgrat les penes,
i saludar des la finestra el dia,
a través de l’entortolligada englantina,
mentre el gall amb gatzara,
esfilagarsa la cua de la foscor,
i cap a la garbera o el portal del mas,
desfila orgullós amb ses dones al davant.