El pare tenia curiositat. Va encendre una cigarreta i se n’hi va anar. Hi havia un bon rebombori, a Pósthússtræti. La gent corria espantada.

Va arribar a la plaça Austurvöllur i va veure amb els seus propis ulls el que estava passant. Crits de protesta. Pluja de pedres. Hi havia milers de persones.

Abans que se’n pogués adonar, just davant seu va explotar un gas lacrimogen i es va quedar palplantat enmig d’un núvol de fum.

Es va tapar la cara i volia treure’s els ulls. La cremor era insuportable i li queien llàgrimes. Hi havia gas per tota la plaça, com erupcions de fum.

El món, ¿s’estava transformant en un drac?

El pare es va afanyar a tornar, tenia por d’acabar al mig del tumult. Des de Hreyfilsplan va anar volant amb el cotxe pel camí més curt en direcció a Skeggjagata, el carrer dels seus sogres. Els avis hi van anar a viure quan van deixar de conrear les terres de Ljósaland, on més tard es van construir els districtes de Voga- i Heimahverfi, i als prats que la mare travessava en somnis.

Al principi, l’àvia María va pensar que el pare estava borratxo o li passava alguna cosa estranya, però, quan per fi va poder articular el que havia passat, ella li va dir: «Ves corrents cap al Landspítali, que ja ets pare».

Jo ja havia nascut quan el meu pare va arribar. La mare em sostenia en braços. Estava cansada, però contenta. El pare es va omplir d’orgull quan em va veure.

El primer cop que em va agafar, em sostenia com una cria de xai. Després de tot, ell estava molt més avesat als parts de les ovelles al camp, com a Kambahreppur, que als dels humans a Reykjavík.

Aleshores se’n va adonar i em va girar. No vaig poder veure res més que les llàgrimes que li queien galtes avall, però no sabia si eren pels gasos lacrimògens o per mi.