ACTE PRIMER
ESCENA I

Londres, un carrer.

Entra RICARD, duc de GLOUCESTER, sol.

GLOUCESTER
Ara l’hivern de nostra desplaença
pel sol de York s’ha fet istiu de glòria,
i tots els núvols que la nostra casa
afeixugaren, en el pit profund
de l’oceà estan enterrats. Cenyeixen
nostres fronts, ara, les victorioses
garlandes, i les nostres armadures
abonyegades pengen com trofeus;
nostres alarmes bròfegues es tornen
reunions alegres; nostres marxes
temibles són cadences delitoses.
El rostre abominable de la guerra,
llis de front, ara en lloc d’anar a cavall
d’agualdrapats corses espaordint
l’esperit dels temibles adversaris,
cabrioleja de cambres femenines
sota les gràcies del lasciu llaüt.
Però jo, no cridat a tals platxeris
ni a fer cort a un amorós mirall;
jo, estampat rudement i sense aquella
majestat de l’amor fatxendejaire
davant l’errívol moure’s d’una nimfa,
i que tot bell acord en mi s’estronca,
privat d’encís, per àvola natura,
deforme, inacabat, i abans de temps
enviat a aquest món on es respira,
com qui diu a mig fer, tan mal guarnit,
tan mal girbat de tot arreu, que els gossos
em lladren quan m’aturo vora d’ells;
i bé!, jo que en el fluix i en l’aflautat
moment de pau, no tinc altres delícies
matant el temps, sinó espiar-me l’ombra
al sol i comentar la meva pròpia
deformitat, i que, per tant, no puc
ser l’amador d’uns ben parlats moments,
he decidit portar-me com un brètol,
i odiar els plaers frívols d’aquests dies.
Jo, per conxorxes, per induccions
perilloses, i somnis i falòrnies,
i profecies de begut, al rei
i a Clàrence, germà meu, els he portat
a sentir un odi a mort l’un contra l’altre.
I si el rei Eduard és just i digne
com jo sóc fals, subtil i traïdor,
avui empresonat deu ésser Clàrence
per raó d’una profecia, que
diu que J serà aquell que assassini
d’Eduard els hereus. Oh, pensaments,
cabusseu-vos al fons de la meva ànima!
Aquí ve Clàrence.