ACTE QUART

SÒNIA: Què hem de fer? Cal viure. (Pausa.) Hem de viure, oncle Vània. Viurem una sèrie llarga, molt llarga de dies, de llargues nits; suportarem amb paciència les proves que el destí ens enviarà. Treballarem per als altres, ara i quan serem vells, sense conèixer el repòs, i quan ens arribarà l’hora, morirem resignats, i més enllà de la tomba direm que hem sofert, que hem plorat, que tot ha estat difícil i amarg per a nosaltres, i Déu es compadirà de nosaltres, i tu i jo, oncle, oncle estimat, veurem arribar una vida lluminosa, plena de bellesa, i estarem contents i mirarem les nostres penes d’avui amb un somriure emocionat... i reposarem. Jo ho crec així, oncle, ho crec amb passió, amb sinceritat... (S’agenolla als peus d’ell i li posa el cap als genolls; amb una veu molt cansada:) Reposarem!

TELEGUIN toca la guitarra amb molta suavitat.

Reposarem! Sentirem els àngels, veurem el cel cobert de diamants! Veurem que totes les desgràcies terrenals, que tots els nostres sofriments s’enfonsaran en la misericòrdia que omplirà l’univers, i la nostra vida serà tranquil·la, dolça, tendra com una carícia. Jo tinc fe, tinc fe... (S’eixuga les llàgrimes amb un mocador.) Pobre, pobre oncle Vània, plores... (Entre llàgrimes:) No has tingut cap goig en tota la teva vida, però espera, oncle Vània, espera... Reposarem... (L’abraça:) Reposarem!

?