Devia cantar molt l'amor

com es fonen els cossos quan s'ajunten

com es tornen orfes en la separació

mitjos sense sense sentit i sense símbol

i com trontolla el cor quan el desig hi bufa.

I el vi de la colla,

com el cor s'amorosia mentre el tastava,

això també devia honrar-ho

amb els seus ritmes i els seus mots.

Si no, d'Anacreont

com podia ser conciutadà i contemporani?

I potser també va parlar de la guerra,

per renegar-ne

o per encoratjar la seva ciutat

amb entusiasme.

I potser els seus mots es van tornar comuns, estimats,

i els mestres els llegien als alumnes

com a exemples

i els companys els cantaven a les festes.

I, ah, sí, ell també devia creure

mentre cantava i el cantaven

que ja era seu el temps futur

que el tenia conquerit

com un escrit damunt d'una roca irrompible

que no l'esborra res.

Res no n'ha quedat.

Només el nom.

I un vers, orfe,

dels molts que devia escriure,

pobre.

Aquest vers, no l'he anat a buscar mai

per estar-ne segur.

Que quedi lliure la imaginació, que suposi,

per exemple, que l'artista va cremar els seus mots

i va deixar una tomba magra, mínima.

Fins i tot cinc paraules, devia voler dir,

fins i tot cinc paraules són feixugues i no tenen preu

si tenen el sentit d'un cor sagnant

i n'hi ha prou per narrar una persona.

Totes les altres

van existir perquè existissin sols les cinc.

Amor. Temps. Els teus ulls

. . . . .