Temps ha, en una nit d'oratge, mentre exhaust, sense coratge, 
meditava el text insòlit d'uns savis i arcaics papers, 
vaig abaltir-me i, somorta, l'armella del picaporta 
colpí d'improvís la porta del meu isolat recés. 
«Serà algú -vaig dir- que truca al portal del meu recés, 
tan sols això i no res més.» 

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
  cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés. 
Trigava a venir l'aurora; treva pel mal que em devora 
d'ençà que ha mort Leonora: era en va que l'implorés, 
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només, 
i aquí baix, de nom, mai més. 

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
  m'estremia i jo sentia terrors no soferts adés; 
mes vaig calmar-me tot d'una repetint: «Potser és alguna 
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés, 
algú que suplica entrada al portal del meu recés; 
això deu ser i no res més. 

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se'm desarma: 
«Dama o senyor -vaig dir-, imploro el vostre perdó, però és 
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia, 
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.» 
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés; 
tan sols tenebres, res més.