Damunt d’aquesta forma de templa, s’hi ha dipositat un gra de sorra, dic,

No és sorra, diu, és l’ull d’ella posat a posta a un costat,
De fet, aquesta part és la seva cara de jove divinitat
Que, de la resta de la pedra, per una línia rodona, se’n separa.
I aquesta línia rodona és, de fet, un línia recta,
És el cercle del sol per damunt dels sols,
Fet de tal manera que no aparegui a cap ull,
I que només la templa el senti de vegades.
I per ser sentida del tot
La línia va lleugerament per l’espinada d’ella
I només per on l’espinada està torta
Perquè no s’assembli al d’una deessa, sinó al d’una noia.
Una única vèrtebra es veu i tu la reconeixes per això,
Però on és la resta, crides fins que
De la seva vèrtebra es fa una cadena
Que mantens a les mans tremolant.