En una entrevista del 2018 em van preguntar què era per mi traduir i vaig dir: «És sempre una aventura. És iniciar un viatge cap a un lloc, un país, un indret desconegut...

Vaig començar amb el teatre perquè traduir textos dramàtics és llançar boles de fang –dures per fora i toves per dins– a la paret de la veïna i fugir corrents, abans que ella surti i –si et troba– et renyi, i si no et troba piqui el timbre de ta mare, i la renyi a ella per causa teva, i si no troba ta mare, piqui el timbre de ton àvia i la renyi a ella per causa teva i de ta mare, que no hi era. Totes veïnes d’un mateix carrer. Totes balmes d’una mateixa llengua. Tot cop i fugida. Esticomíties.

Ha estat un honor ser –d’alguna manera– part d’autors i autores que he admirat i he contribuït a popularitzar. Serà un honor ser part de tots els autors i autores que vindran, perquè en vindran més. Alguns els he buscats jo i he buscat després una editorial que me’ls volgués publicar; alguns m’han vingut donats. 

Va ser també un honor altíssim rebre, l’any 2016, el dotzè Premi Jordi Domènech de traducció de poesia. He dit honor, he dit honors.