per Judit Fontcuberta

El gran comediògraf francès Jean-Baptiste Poquelin, Molière, és un dels autors dramàtics estrangers que ha estat més traduït al català al llarg del temps. Al darrer terç del segle XVIII les seves peces ja es representaven en alguns territoris dels Països Catalans, com ara a Mallorca, on Lluís Foco versionà El malalt imaginari i on, al segle següent, Antoni M. Cervera traduí Es metge a garrotades i Estàtua fingida, i Antoni Bisañes féu una adaptació molt lliure d’El metje per forsa.

Gràcies a unes circumstàncies sociopolítiques particulars, el Rosselló i Menorca reberen més la influència dels corrents intel·lectuals europeus, i les traduccions, sobretot del francès, hi foren abundants. Així, encara que les seves versions s’han perdut, el menorquí Pere Ramis havia traduït diverses peces de Molière en el set-cents; ens n’han pervingut, en canvi, cinc d’un altre menorquí, Vicenç Albertí. A Catalunya Nord s’han conservat tres traduccions del segle XVIII, a més d’un manuscrit del segle XIX, amb dues versions diferents de Mr. de Pourceaugnac.

Al tombant del segle XX, amb el Modernisme i el Noucentisme, les traduccions d’altres idiomes experimentaren un grau auge. En el cas de Molière, Adrià Gual, al capdavant del Teatre Íntim i de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, fou un dels màxims responsables de la seva divulgació, tant amb representacions com amb conferències. El casament per força, en traducció de Salvador Vilaregut, i L’avar, de Josep Roca i Cupull, foren les primeres versions molieresques que l’Íntim posà en escena, el 1903, seguides dos anys més tard d’El malalt imaginari, de Josep Carner, i de Les precioses ridícules i La marquesa d’Scarbaguyres, de Manuel de Montoliu. El 1917 l’Escola organitzà el cicle «Molière i la farsa dels metges», durant el qual Gual il·lustrà uns estudis seus —publicats el 1921— amb l’escenificació d’El metje per força i de L’amor metje, en versió pròpia, i d’El malalt imaginari, de Carner. El mateix Gual encara havia de traduir, cinc anys després, El burgès gentilhome. El 1922 s’esqueia el tercer centenari del naixement de Molière, i l’Escola ho celebrà amb una sèrie de conferències i amb la representació de L’avar, de Roca i Cupull, i d’El misantrop, d’Alfons Maseras. Una altra funció commemorativa fou la de L’escola dels marits, de Josep Maria de Sagarra.

Al primer terç del segle XX, aparegueren altres traduccions del comediògraf: cinc adaptacions —Pera evitar un escandol de Joseph de Argila y Font, La escola dels marits de Joan Camps y Arnau, Tots boijos de Julià B. Fernández i Jaume Capdevila, Un policia model de Caviró Milvesig (Camil Vives Roig) i Renyines d’enamorats de Narcís Oller—; un Don Joan versionat conjuntament per Pere Prat i Gaballí i Alfons Maseras; Tartuf o l’impostor, de Maseras, i Esganarel i L’amor metge, de Prat i Gaballí, que encetaren una «Biblioteca Molière»; El malalt imaginari de Manuel de Montoliu; El burgès gentilhome i El casament per força de Carner; El senyor Pupurull, una adaptació de Sagarra de George Dandin; i El metge per força d’Arnau Bellcaire (Cèsar August Jordana). En els anys trenta, l’Editorial Barcino, a més de treure a la llum una traducció de Joaquim Ruyra de L’escola dels marits —precedida d’un llarg assaig—, emprengué la publicació de les obres completes de Molière, traduïdes per Maseras.

En els anys quaranta i cinquanta, les úniques versions catalanes de Molière autoritzades pel règim franquista foren reedicions i una edició de bibliòfil, de 1951, de la traducció de Joan Oliver d’El misantrop, la qual es tornà a publicar el 1973 juntament amb El banyut imaginari i El Tartuf. A partir dels seixanta, tornaren a proliferar-ne les traduccions: El senyor Ribot està malalt, una adaptació d’El malalt imaginari de Josep M. Poblet; El senyor Perramon, una adaptació de Sagarra de L’avar; L’amor metge, diverses versions de Bonaventura Vallespinosa; El Tartuffe i Les dones saberudes de Santiago Rubió i Tudurí; i El malalt imaginari de Joan Vila Casas. En els setanta, Ramon Gomis traduí El burgès gentilhome, Rodolf Sirera posà El metge a garrotades en la parla col·loquial valenciana, Juli Leal i Francesc Romà feren una adaptació de Georges Dandin, Jordi Babau, i en sortiren per primer cop dues versions infantils: El metge a garrotades, de Francesc Nel·lo, i Les dones sàvies, de Nicasi Camps i Pinós.

D’ençà que el 1975 el sector del llibre en català quedà més o menys estabilitzat, no han parat de succeir-se les traduccions i representacions del dramaturg. D’altra banda, les versions anteriors de Sagarra, de Ruyra, d’Oller i d’Oliver han estat reeditades dins les obres completes respectives, al costat de l’obra de creació. Tot i que moltes de les traduccions esmentades encara romanen inèdites, l’interès per Molière continua ben viu, tal com ho demostra el propòsit de l’Institut del Teatre de Barcelona de tornar-ne a publicar l’obra íntegra.