per Marta Marfany

Philippe Delerm (1950), escriptor francès. Té una trentena d’obres publicades i ha estat traduït a més de vint-i-cinc llengües. Autor sobretot de prosa breu, brillant en el retrat d’instants i sensacions, molts dels seus textos són gairebé poemes en prosa, d’una finor i una vivesa exquisides.

El llibre que el consagrà com a escriptor fou La première gorgée de bière et autres plaisirs minuscules (1997), amb un milió d’exemplars venuts a França, traduït al català per Jordi Llavina (El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs, 1998). És un recull de petites proses cadascuna dedicada a un plaer, una emoció, una sensació, com el primer glop de cervesa, l’olor de les pomes, llegir a la platja, anar a collir móres o el primer jersei que ens posem quan arriba la tardor. Són retrats d’instants fugissers, de gestos quotidians, de plaers senzills de la vida que Delerm sap enaltir amb subtilesa i una prosa lírica. En definitiva, conformen l’estil i la temàtica que retrobarem en moltes altres obres seves, com ara La sieste assasinée (2001) (La migdiada assassinada, 2001), on el lector és immers en el cor d’una escarxofa, en la veu dels dobladors a les pel·lícules, en una truita de ceps o en el gest de parlar pel mòbil.

Els retrats de Delerm de vegades són escenes, petits costums, dibuixos de la societat francesa. Per trobar-li un paral·lel, ni que sigui esbiaixat, en la nostra literatura, podríem dir que alguns textos seus recorden —salvant totes les distàncies possibles, històriques, culturals i estilístiques— Les bonhomies de Josep Carner, aquelles proses breus que el poeta va escriure el 1923 per a La Veu de Catalunya retratant detalls insignificants, visions efímeres o petites escenes de la Barcelona de començament de segle, des de la veu del venedor de diaris o un traspuament de llum fins al costum de sucar el pa al cafè amb llet. Delerm ho fa a la francesa, és clar, i en els seus quadres hi ha retratats des de la pluja de Roland-Garros (La sieste assassinée, 2001) o un retall de cel sortint d’una parada de metro parisenca (Paris l’instant, 2002) fins a l’espera d’un tren a l’antiga estació de Saint-Lazare (Dickens, barba à papa et autres nourritures delectables, 2005).

Alguna vegada s’ha retret a Delerm que repeteixi en diversos llibres la mateixa fórmula. Malgrat tot, quan se n’ha volgut allunyar, determinats crítics també n’han fet escarafalls: per exemple, d’Il avait plu tout le dimanche (1998) (Diumenge va ploure tot el dia, 2000), se’n va dir que l’argument era fluix, que Delerm no havia sabut estirar els fils del relat. En aquest sentit, el seu primer llibre, La cinquième saison (1983), ja era una novel·la molt poètica, plena d’alexandrins, decasíl·labs i octosíl·labs. Com ell mateix explicava en una entrevista, no ha escrit gaires novel·les perquè sempre li ha costat molt la construcció dels personatges. Potser tot plegat és veritat: Delerm no és un autor d’arguments ni de personatges, és un autor de moments i d’imatges. La «fórmula» d’El primer glop de cervesa, un gènere que podríem definir com el relat líric de l’instant o la sensació, pot agradar o no agradar, es pot lloar o criticar tant com es vulgui, però no es pot negar que és el gran encert literari de Delerm. Llibre rere llibre l’ha anat polint, l’ha fet evolucionar cap a altres direccions i l’ha convertit en un estil de prosa poètica que domina a la perfecció.