Allò que més clarament caracteritza els set relats de Trajecte final és la voluntat especulativa de «què passaria si...?». Les possibilitats de canvi són atribuïdes a la ciència i a la tècnica que, sumades a elements de caràcter extraordinari, aconsegueixen produir en els lectors uns efectes d’extrema fantasia, però sense perdre el suport racional. Frankestein, de Mary Shelley, és la primera novel·la considerada de gènere de ciència-ficció, el qual es va establir a mitjan segle XIX amb les aportacions de Jules Verne, Mary Shelley i H. G. Wells. L’obra té un fons pessimista respecte a la condició humana, com el té també La guerra dels mons, de H. G. Wells. En canvi, els relats de Jules Verne són molt més optimistes i plens d’aventures. Trajecte final s’inscriu en la línia més negativa respecte a allò que la humanitat és capaç de fer quan es troba en contacte amb éssers d’altres planetes o amb novetats científiques insòlites.

Hi ha un tema que singularitza els contes de Trajecte final, molt lligat al gènere. Es tracta de la curiositat humana. La curiositat com una força, un motor que duu les persones a voler saber, a investigar i a anar més enllà dels límits permesos per la societat. I —molt sovint— més enllà d’allò que a elles mateixes els convé.

Set relats, set arguments. Allò que tenen en comú els contes de Trajecte final és que no presenten societats idíl·liques i felices, sinó complexes i de vegades cruels. Pel que fa a les relacions humanes, hi trobem tot el ventall d’emocions possibles. Hi ha històries d’amor, com la d’«Urn, de Djnl» o «La noia que venia del futur»; de soledat, com «El regressiu»; d’inadaptació, com «Servei oficial»; o de tendresa, com «El cens total». Humans i extraterrestres es fan amics, s’enamoren, s’estimen i s’odien entre ells. En això, el tipus de relacions no difereix gens de les que nosaltres mateixos vivim habitualment, excepte que aquestes històries ens pregunten què passaria si haguessin mons paral·lels al nostre, si les persones poguessin canviar el seu aspecte a voluntat, si es pogués viatjar en el temps?

Cal matisar que el concepte «temps» és utilitzat de dues maneres diferents en aquests relats. La primera, la més convencional, seria aquella que ens mostra la durada de l’acció del relat. La segona és la utilització del concepte «temps» com a element de joc, de ficció pròpiament dita. A «La noia que venia del futur» el temps és l’element clau.

En la primera part del relat passa poc més d’un any, en la segona passen vint-i-tres anys. Això no tindria res de particular si no fos que aquests dos períodes succeeixen, de fet, a la vegada, i propicien el drama final. La protagonista se’n va uns vint anys enrere —que és el present del relat— i després viatja de nou cap al futur. Al final, es dóna la paradoxa que els dos temps coincideixen. Els protagonistes tenen discussions sobre aquest tema, perquè un d’ells no ha tingut mai l’experiència de viatjar en el temps i aquest fet li resulta inconcebible. És paradoxal que dues èpoques coincideixin i, en canvi, en la lògica del relat resulta sorprenentment versemblant.

El conte «El regressiu» pregunta què passaria si, quan arribéssim a la vellesa, en lloc d’encaminar-nos cap a la mort, comencéssim a rejovenir fins a esdevenir un altre cop nadons? En un món densament poblat «el temps viscut» no seria fàcil de repetir. El pas del temps esdevé una qüestió íntima, un dret personal pel qual cal lluitar aferrissadament. Però és la manca d’espai habitable per encabir tots els qui viuen en una Catalunya molt poblada allò que desencadena el conflicte.

En els contes de Trajecte final, hi predominen els espais tancats: despatxos i oficines, cases o pisos de ciutats diverses, europees o nord-americanes. Només en el conte «Urn, de Djnl» apareix una casa de pagès situada en un entorn rural. La resta, tot són habitatges corrents que el narrador qualifica sovint de bruts, petits o escrostonats. Tot és volgudament anodí. En aquests ambients encara hi destaquen més els fets excepcionals que els contes relaten.

Pràcticament tots els protagonistes són persones joves, excepte el personatge central de «El regressiu», que comença sent un avi, però després passa per totes les etapes de la vida. Els personatges utilitzen un registre col·loquial, marcat per l’expressivitat, les frases inacabades i l’ús sovintejat dels signes de puntuació. Registre que contrasta amb el del narrador, que és un estàndard alt, acurat i literari. Aquesta diferència entre la manera de parlar dels personatges i l’estil del narrador és un tret característic de la literatura de Manuel de Pedrolo, que mostra clarament l’amplitud dels seus registres lingüístics i la seva voluntat de mostrar la riquesa de la llengua catalana.