Salvador Dalí

Fou, en canvi, Dalí el qui va proveir els literats surrealistes d’un cos de doctrina sobre la pintura que esqueia al seu propòsit. És el famós “mètode paranoico-crític”. El pintor surrealista, segons ell, com que té la missió de revelarla seva pròpia activitat psicològica profunda, copiarà les imatges del subconscient com el pintor pompier pinta les imatges de la realitat sensible. És secundari que Dalí s’aturés sobre aquella forma de deliri coherent que és la paranoia, i que en fes l’eix de la seva doctrina.Paranoic o no, paranoic autèntic o mistificat, el cas és el mateix. El pintor surrealista havia de pintar allò que Salvador Dalí anomena “l’irrationalité concréte”, la qual se serveix de la realitat del món exterior “comme illustration et preuve”.I és clar, donat aquest caràcter quasi de dada psicològica, la transcripció de laimatge—un somni, una al·lucionació—per a ser vàlida ha de ser exacta:exacta amb tanta exactitud com humanament sigui possible. El pintor es converteix en un fotògraf del subconscient: el pompier és menyspreable—no sé si també ho era per als surrealistes—perquè “fotografia” les coses delmón exterior, quan això ho obtindria millor a través d’un procediment mecànic, més barat, i nes; però Dalí creu que aquesta manera pompier és necessària si es tracta d’aplegar les fabulacions de la subconsciència, i no dic “fotògraf” per referència paral·lela: la pintura fou expressament definida—sempre per Dalí—com “photographie à la main et en couleurs de l’irrationnalité concrète et du monde imaginatif en genéral”. El que interessa destacar ací, però, és que la relació entre el pintor i les “coses” que vol reproduir—aqueix “model purament interior”—no es diferencia gens de la que mantenien, durant el segle XIX, els “naturalistes” amb el “moder purament exterior”.Lespossibilitats plàstiques del surrealisme quedaven així pràcticament estrocades.