«Sara: Idiota! Idiota! Idiota! Sóc una idiota i un sac de tòpics. Tota jo no sóc més que un sac de tòpics... L’amor, l’ensenyament... Tinc el cap i el cor plens de respostes suades... Però no, no; la vida acaba amb tots els manuals de solucions i els transforma en fantasmes... Només les preguntes continuen encara... Canvien les respostes, no les preguntes... I algunes respostes contaminen de tal manera les preguntes que, a la fi, ja no saps ni el que preguntes perquè res no s’ajusta a les respostes previstes... (Descansa una mica i es torca la suor.) Uf, quina merda!... Tot una merda... Mon pare diu que no tinc dret a queixar-me... ah, no?, i me’n fa responsable, m’acusa i sosté que jo en sóc la culpable... Culpable? Culpable, de què? Per a ell tot és molt senzill, informació, autoritat, disciplina... Aquesta és la base de l’ensenyament... Una funció social, diu, una gran funció social, l’ensenyament, mentre hi haja informació adequada i autoritat. Sobretot això, autoritat... L’ensenyament és la base de la societat... Però jo no estic per a discursos gastats, sinó perquè m’estimen... Només aixo, un poc d’estima i prou... I ara, què? Què faig? Denuncie o exculpe? A qui de tots? A mi? A ell? A David?... Em denuncie a mi per ser una idiota, com diu el meu pare, i no haver donat part de David immediatament?... No, pare; ja no. Els teus mètodes han fet figa i l’ensenyament ja no és més que un gra d’arena enmig d’un immens oceà de grills...» (Escena VI).