En la forest per on anava Blanquerna havia un castell molt forts, lo qual era d’un cavaller, lo qual per la força del castell e cor era forts de persona e sabia molt de fet d’armes, era molt ergullós e feïa moltes d’injuries a tots aquells qui estaven entorn sa encontrada.

Un jorn s’esdevenc que·l cavaller, tot sol en son cavall, guarnit d’aquelles armes que havia acostumades a portar, féu asalt en un castell que era d’un dona que havia molt bella filla. Ventura fo que lo cavaller atrobà la donzella fora les portes del castell, ab d’altres donzelles; e pres aquella e·n lo coll de son cavall la posà, a força de la donzella e de totes les altres, e entrà-se’n ab ella en lo gran boscatge.

Gran fo lo so e l’encalç qui fo fet al cavaller per ço que li tolguessin la donzella. Dementre que lo cavaller la se’n portava, la donzella plorava e cridava molt fortment. Un escuder qui seguia lo cavaller atès lo cavaller e combaté’s ab ell; e lo cavaller nafrà e enderrocà l’escuder, e aucís-li son cavall, e tenc sa via ab la donzella envers son castell.

Segons que ventura menava Blanquerna per un lloc e per altre, per la forest, esdevenc-se que lo cavaller e Blanquerna s’encontraren. La donzella plorava e cridava, e pregà Blanquerna que li ajudàs; mas Blanquerna considerà que son poder corporal era frèvol contra lo poder del cavaller, e per açò cogità con ajudàs a la donzella ab fortitudo, caritat, qui són forces esperituals.

Libre de Evast e Blanquerna. Edició de Salvador Galmés. Barcelona: Barcino, 1935-1954, 4 v. volum II, llibre II, capítol L, ps. 253-254.

Cantaven los aucells l’alba, e despertà’s l’amic, qui és l’alba; e los aucells feniren llur cant, e l’amic morí per l’amat en l’alba.

Cantava l’aucell en lo verger de l’amat. Venc l’amic, qui dix a l’aucell: —Si no·ns entenem per llenguatge, entenam-nos per amor; car en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat.