Sents però no escoltes, mires i no veus, parles sense dir.
Vius: no ets.
Antoni Clapés.

Se m'han obert els ulls, que miraven sense mi al bell mig d'una nit de setembre, i han vist el flexo il·luminant vells papers sobre la taula, l'amic que n'ha fet l'elogi, i al fons, en la penombra, els altres: sense rostres, sense ni un sol gest, més enllà d'un mur que la veu no traspassa. I els meus ulls han vist de sobte la vaca monterrosiana, morta de mort natural a l'altiplà desèrtic de Bolívia. Ell —mentre en qualsevol racó de Mèxic mirava pensarós el sostre amb un llibre entre les mans— ens l'ha deixada caure al bell mig del ritual com un regal immens perquè, de mort natural, morirà de nou entre nosaltres. No recorde els detalls i m'hi capfique. Un crit? Quins plors? Una sola carícia? Inútil destriar la llum de la penombra!
Potser, alguna altra nit de setembre, se m'obriran de nou els ulls i miraran sense mi i descobriran per què ens entestem a sobreviure, per què no ens importa tornar una i altra vegada a l'andana dels mots, en aquell humil racó d'una ciutat oblidada.
Ara, em deixe anar amb l'olor tossut de la palla cremada i faig meu que és etern el que passa aviat; mentida, les més grans i solemnes veritats; i la poesia, l'única prova concreta de l'existència de l'home.