Quadern d'un retorn al país natal
Visat núm. 8
(octubre 2009)
(octubre 2009)
per Anna Montero
Hi ha llibres, poemes, que canvien la visió del món. De qui els escriu i també de qui els llegeix. Eixamplen, enriqueixen els límits del coneixement. Cahier d’un retour au pays natal en va ser un per a mi. Va arribar a les meues mans fa molt de temps, quan, jove assistante de langue en un lycée d’Ais de Provença, recorria les llibreries –sobretot les de vell, que el meu salari no em permetia grans despeses– a la recerca de tresors que a l’Espanya de l’època eren introbables.
Aleshores sabia poc de la negritud (terme que segons Léopold Sédar
Senghor va aparèixer per primera vegada en un article d’Aimé Césaire a
la revista L’Étudiant Noir, que tots dos havien fundat amb un
grup de joves a París) i no coneixia res de la literatura que es feia
als marges de «l’hexàgon», de la metròpoli. No havia sentit parlar mai
d’Aimé Césaire, malgrat la meua llicenciatura en Filologia francesa i
romànica. La lectura del seu poema em va trasbalsar profundament perquè
em va obrir els ulls a un món fins aleshores desconegut i que hi sorgia
per mitjà d’uns versos sumptuosos que deien el que no havia estat dit
mai abans. En aquest sentit Césaire ha estat comparat amb Walt Whitman i
José Martí, com a creador del text fundador d’un poble.
Més endavant vaig assabentar-me de la seua infància a Martinica i de la
formació a París, gràcies a una beca que li va permetre estudiar al
Lycée Louis le Grand i a l’École Normale Supérieure. Vaig conèixer la
seua militància al si d’un grup d’estudiants negres i al Partit
Comunista Francès a partir de l’any 1935, que va abandonar l’any 1956 a
conseqüència de la invasió soviètica d’Hongria i, com va expressar en
una carta oberta al secretari del partit, Maurice Thorez, per l’actitud
complaent del PCF cap a la política totalitària de Stalin. Alhora, hi
denunciava el fet d’haver-hi trobat els mateixos vicis de la societat
francesa respecte del problema de la descolonització i el mateix
desinterès i paternalisme pel que feia a les reivindicacions racials. Va
continuar l’activitat política quan el 1939 va tornar a Martinica, on
va ser alcalde de Fort-de-France i diputat a l’Assemblée Générale,
primer dins del Partit Progressista de Martinica i després com a
independent.
Cahier d’un retour au pays natal va aparèixer fragmentàriament
a París el 1939 a la revista Volontés, i en la versió definitiva a Nova
York el 1947, en una edició bilingüe publicada gràcies a la influència
d’André Breton, que l’havia conegut el 1941 durant una escala a
Martinica en el seu viatge als Estats Units quan fugia del règim de
Vichy.
El poema recull, d’una banda, el retorn de l’escriptor a la seua terra
per assumir la realitat desoladora de l’antiga colònia; i, de l’altra,
la recuperació literària, cultural i social de les arrels africanes del
seu poble, sistemàticament emmudides i negades pel poder colonial.
L’experiència personal i la història col·lectiva s’hi entrellacen
indissolublement.
Aimé Césaire hi reprèn els instruments de la poesia surrealista que
havia conegut i utilitzat durant els anys de formació. Però, com
assenyala Agustí Bartra al pròleg de la seua traducció al castellà del Cahier,
publicada a Mèxic l’any 1969, allà on el Surrealisme havia caigut en la
superficialitat de l’art per l’art i dels funambulismes verbals
gratuïts, Césaire atorga tot el sentit a l’exuberància i riquesa dels
versos. La presència fonamental de l’oníric dins del llenguatge
surrealista hi entronca amb el caràcter màgic de la paraula en les
cultures africanes, mentre que l’opulència del vers reflecteix la
profusió tropical del Carib. Alguns lectors francesos, per a qui el
llibre va caure com una pedra en una bassa tranquil·la, van retreure a
Césaire la desmesura. Tanmateix, com va dir l’escriptor martiniquès
Edouard Glissant, «el poema mesura la desmesura del món».
Sens dubte, la passió és la clau de volta d’aquest poema. Segons Agustí
Bartra, «Césaire és un poeta en estat d’erupció». En efecte, hi fa
poesia amb tots els materials que li proporciona la realitat de l’illa.
Tot el que és lleig, tot el que és vil, i fins i tot repugnant, Césaire
ho transforma en bellesa, element que André Breton assenyala al prefaci
de la primera edició, i que entre altres, per a ell, caracteritzen un
poeta major i fan del Cahier el «més gran monument líric de la seua època».
Diu l’escriptora canadenca Nicole Brossard en un assaig sobre la traducció poètica que Antoni Clapès acaba de traduir, Et soudain me voici en train de refaire le monde,
que entre el traductor i el text s’han d’establir una sèrie de «cercles
d’intimitat» i que, com més estrets siguen, més probabilitats oferiran
per arribar a la traducció més bona. Però, quins cercles es poden
establir entre un poema martiniquès de la primera meitat del segle XX i
una poeta en herbe que començava a posar els seus versos sobre
el paper? Perquè el que és ben cert és que em vaig sentir a casa en
obrir per primera vegada el Cahier d’un retour au pays natal.
En primer lloc, tots els sentiments, totes les emocions que impregnen el
poemari les coneixia. S’hi tracta d’humiliació, d’enviliment, de
covardia, però també de dignitat, de revolta, d’orgull. Tampoc la
realitat de la societat martiniquesa de l’època m’era totalment
desconeguda. Coneixia la destrucció del territori, l’emmudiment de la
pròpia cultura per imposar-ne una altra, la lluita per recuperar la
memòria amagada d’un poble. Amb un anhel totalitzador que el fa
assimilar-se a l’arbre, a la terra, a tota la humanitat, a l’univers
sencer, Césaire ens parla a cadascun, a cadascuna, en el més profund de
nosaltres mateixos.
Durant molt de temps, el Cahier d’un retour au pays natal
em va acompanyar. Hi tornava per submergir-me en la seua força poètica,
en l’humanisme reparador. Fins que un dia vaig començar a traduir-lo i
el que havia començat com un repte aviat va esdevenir una tasca
apassionant. Si la poesia ens dota d’una mirada que ens fa conèixer el
món d’una manera més profunda i més complexa, la traducció enriqueix la
literatura que acull la nova veu, n’eixampla les fronteres. Alhora, Cahier d’un retour au pays natal/Quadern d’un retorn al país natal ens permet de reconèixer el que ens uneix dins de les nostres diferències.
Senghor va aparèixer per primera vegada en un article d’Aimé Césaire a
la revista L’Étudiant Noir, que tots dos havien fundat amb un
grup de joves a París) i no coneixia res de la literatura que es feia
als marges de «l’hexàgon», de la metròpoli. No havia sentit parlar mai
d’Aimé Césaire, malgrat la meua llicenciatura en Filologia francesa i
romànica. La lectura del seu poema em va trasbalsar profundament perquè
em va obrir els ulls a un món fins aleshores desconegut i que hi sorgia
per mitjà d’uns versos sumptuosos que deien el que no havia estat dit
mai abans. En aquest sentit Césaire ha estat comparat amb Walt Whitman i
José Martí, com a creador del text fundador d’un poble.
Més endavant vaig assabentar-me de la seua infància a Martinica i de la
formació a París, gràcies a una beca que li va permetre estudiar al
Lycée Louis le Grand i a l’École Normale Supérieure. Vaig conèixer la
seua militància al si d’un grup d’estudiants negres i al Partit
Comunista Francès a partir de l’any 1935, que va abandonar l’any 1956 a
conseqüència de la invasió soviètica d’Hongria i, com va expressar en
una carta oberta al secretari del partit, Maurice Thorez, per l’actitud
complaent del PCF cap a la política totalitària de Stalin. Alhora, hi
denunciava el fet d’haver-hi trobat els mateixos vicis de la societat
francesa respecte del problema de la descolonització i el mateix
desinterès i paternalisme pel que feia a les reivindicacions racials. Va
continuar l’activitat política quan el 1939 va tornar a Martinica, on
va ser alcalde de Fort-de-France i diputat a l’Assemblée Générale,
primer dins del Partit Progressista de Martinica i després com a
independent.
Cahier d’un retour au pays natal va aparèixer fragmentàriament
a París el 1939 a la revista Volontés, i en la versió definitiva a Nova
York el 1947, en una edició bilingüe publicada gràcies a la influència
d’André Breton, que l’havia conegut el 1941 durant una escala a
Martinica en el seu viatge als Estats Units quan fugia del règim de
Vichy.
El poema recull, d’una banda, el retorn de l’escriptor a la seua terra
per assumir la realitat desoladora de l’antiga colònia; i, de l’altra,
la recuperació literària, cultural i social de les arrels africanes del
seu poble, sistemàticament emmudides i negades pel poder colonial.
L’experiència personal i la història col·lectiva s’hi entrellacen
indissolublement.
Aimé Césaire hi reprèn els instruments de la poesia surrealista que
havia conegut i utilitzat durant els anys de formació. Però, com
assenyala Agustí Bartra al pròleg de la seua traducció al castellà del Cahier,
publicada a Mèxic l’any 1969, allà on el Surrealisme havia caigut en la
superficialitat de l’art per l’art i dels funambulismes verbals
gratuïts, Césaire atorga tot el sentit a l’exuberància i riquesa dels
versos. La presència fonamental de l’oníric dins del llenguatge
surrealista hi entronca amb el caràcter màgic de la paraula en les
cultures africanes, mentre que l’opulència del vers reflecteix la
profusió tropical del Carib. Alguns lectors francesos, per a qui el
llibre va caure com una pedra en una bassa tranquil·la, van retreure a
Césaire la desmesura. Tanmateix, com va dir l’escriptor martiniquès
Edouard Glissant, «el poema mesura la desmesura del món».
Sens dubte, la passió és la clau de volta d’aquest poema. Segons Agustí
Bartra, «Césaire és un poeta en estat d’erupció». En efecte, hi fa
poesia amb tots els materials que li proporciona la realitat de l’illa.
Tot el que és lleig, tot el que és vil, i fins i tot repugnant, Césaire
ho transforma en bellesa, element que André Breton assenyala al prefaci
de la primera edició, i que entre altres, per a ell, caracteritzen un
poeta major i fan del Cahier el «més gran monument líric de la seua època».
Diu l’escriptora canadenca Nicole Brossard en un assaig sobre la traducció poètica que Antoni Clapès acaba de traduir, Et soudain me voici en train de refaire le monde,
que entre el traductor i el text s’han d’establir una sèrie de «cercles
d’intimitat» i que, com més estrets siguen, més probabilitats oferiran
per arribar a la traducció més bona. Però, quins cercles es poden
establir entre un poema martiniquès de la primera meitat del segle XX i
una poeta en herbe que començava a posar els seus versos sobre
el paper? Perquè el que és ben cert és que em vaig sentir a casa en
obrir per primera vegada el Cahier d’un retour au pays natal.
En primer lloc, tots els sentiments, totes les emocions que impregnen el
poemari les coneixia. S’hi tracta d’humiliació, d’enviliment, de
covardia, però també de dignitat, de revolta, d’orgull. Tampoc la
realitat de la societat martiniquesa de l’època m’era totalment
desconeguda. Coneixia la destrucció del territori, l’emmudiment de la
pròpia cultura per imposar-ne una altra, la lluita per recuperar la
memòria amagada d’un poble. Amb un anhel totalitzador que el fa
assimilar-se a l’arbre, a la terra, a tota la humanitat, a l’univers
sencer, Césaire ens parla a cadascun, a cadascuna, en el més profund de
nosaltres mateixos.
Durant molt de temps, el Cahier d’un retour au pays natal
em va acompanyar. Hi tornava per submergir-me en la seua força poètica,
en l’humanisme reparador. Fins que un dia vaig començar a traduir-lo i
el que havia començat com un repte aviat va esdevenir una tasca
apassionant. Si la poesia ens dota d’una mirada que ens fa conèixer el
món d’una manera més profunda i més complexa, la traducció enriqueix la
literatura que acull la nova veu, n’eixampla les fronteres. Alhora, Cahier d’un retour au pays natal/Quadern d’un retorn al país natal ens permet de reconèixer el que ens uneix dins de les nostres diferències.