Jo confesso a Alemanya
Visat núm. 1
(gener 2006)
(gener 2006)
Una biografia colossal
Jaume Cabré explica la vida del seu heroi
Adrià Ardèvol en diverses novel·les que en realitat s’entrellacen
en una de sola. Jo confesso
és una obra titànica, molt detallada, però una mica confusa.
Hi ha projectes literaris que es defineixen com
a gegantins; però, de tant en tant, n’hi ha alguns per als quals
la paraula gegantí
queda curta. Jaume Cabré escriu una nota d’agraïment al final en
què es refereix a «els
anys que la novel·la ha anat creixent en la meva vida»,
i potser aquesta és una de les raons per les quals es pot considerar
una obra titànica.
a gegantins; però, de tant en tant, n’hi ha alguns per als quals
la paraula gegantí
queda curta. Jaume Cabré escriu una nota d’agraïment al final en
què es refereix a «els
anys que la novel·la ha anat creixent en la meva vida»,
i potser aquesta és una de les raons per les quals es pot considerar
una obra titànica.
[...] És una autèntica opus
magnum. L’escriptor trenca el
pacte tàcit que existeix normalment entre els autors de novel·les
històriques i el seu públic: molt de text, però ben ordenat i
seguint una determinada seqüència narrativa que submergeixi el
lector en la il·lustració d’una determinada època o període.
Cabré exigeix als lectors canvis constants, d’una època a una
altra o d’un personatge al següent. Fins i tot es produeix una
connexió completa entre personatges quan es presenta l’escena d’un
interrogatori davant del tribunal de la Inquisició al mateix temps
que se’n produeix un altre en un camp de concentració. Adrià, el
protagonista, també passa constantment de la primera persona a
narrar en tercera, molt sovint en la mateixa frase.
magnum. L’escriptor trenca el
pacte tàcit que existeix normalment entre els autors de novel·les
històriques i el seu públic: molt de text, però ben ordenat i
seguint una determinada seqüència narrativa que submergeixi el
lector en la il·lustració d’una determinada època o període.
Cabré exigeix als lectors canvis constants, d’una època a una
altra o d’un personatge al següent. Fins i tot es produeix una
connexió completa entre personatges quan es presenta l’escena d’un
interrogatori davant del tribunal de la Inquisició al mateix temps
que se’n produeix un altre en un camp de concentració. Adrià, el
protagonista, també passa constantment de la primera persona a
narrar en tercera, molt sovint en la mateixa frase.
De fet, el problema d’aquesta novel·la es
deu al format titànic. El text, tan apilat i completat «durant
els anys»
amb un contingut que es va repetint, esdevé un relat colossal que
conté diverses històries en una. Cada detall té sentit i és
coherent, si bé el conjunt queda en part difuminat.
