Primer de tot potser convé aclarir les circumstàncies que em van dur a traduir A la recerca del temps perdut, i les que continuen empenyent el projecte, ara que corregeixo el quart títol dels set de què consta, Sodoma i Gomorra.
Un cop el quart títol sigui acabat i imprès, hi haurà vuit volums a les
llibreries, justament a causa de les particularitats, que després
explicaré, de l’encàrrec editorial. Perquè de fet la traducció de la Recerca
va ser un encàrrec, però suscitat per uns exercicis que jo anava
incloent en un blog de nom proustià (Combray) que des de fa anys està
paralitzat, però que durant un temps, des del 2004 fins al 2009, va ser
el dipositari de textos propis de ficció, de petites ressenyes de
llibres i també de fragments traduïts, sobretot de Proust.

Justament va ser un d’aquests textos traduïts, en concret la lluminosa,
juganera, brillantíssima descripció de la cambra de la tieta Léonie a
Combray, el que va cridar l’atenció de Marcel Riera, magnífic poeta i
traductor, a més de membre del comitè editorial del «Cercle de Viena».
Riera, que no coneixia aleshores, em va escriure un missatge al mateix
fil del fragment traduït: hi deia que em posés en contacte amb ell, a
través de l’adreça de mail que incloïa a títol privat en el missatge. I
signava així: Marcel. No cal que digui que em va semblar un acudit.

Resumint, li vaig escriure, vam intercanviar telèfons, ens vam trucar.
Em va preguntar si la traducció del fragment de la cambra de la tieta
Léonie era meva. Li vaig dir que sí i em va demanar quina obra pensava
que podria traduir per a la seva col·lecció a Viena. «Ala recerca del temps perdut»,
vaig contestar, més ingenu que agosarat: per a mi el títol de la obra
és un, aquest. Els altres títols són els títols dels volums, que és com
dir títols de capítols, no són «obres»de Proust. Va riure. «Això no pot
ser; al "Cercle de Viena" publiquem volums de 250-300 pàgines. Què se
t’acut que podríem fer?»Tots els llibres que va escriure Proust són
interessants per algun motiu, intrínsec o de context: des de les obres
de joventut, els primers intents que van dur a la Recercao les
traduccions de Ruskin i els seus respectius i il·luminadors prefacis…
Però si se m’oferia traduir alguna cosa de Proust per publicar-la tot
seguit, no se m’acudia moure’m de la Recerca.

Va ser així com va sorgir la possibilitat de traduir Combray, la primera part del primer volum (Pel cantó d’en Swann) d’A la recerca del temps perdut.
Des d’un punt de vista personal, tenir la possibilitat de traduir només
aquesta primera part representava la possibilitat de fer un esforç
raonable (traduir la Recerca íntegra probablement no es pot
considerar del tot raonable) treballant en un text que és un dels que
m’agrada més de tota l’obra proustiana. Un caramel, en definitiva. Cal
dir que, a més de tenir un blog que es deia justament Combray, estava a punt d’acabar un llibre, que va sortir publicat un any després del Combray proustià, que es titulavaCombray, de lluny. La quadratura del cercle.

Des d’un punt de vista editorial, no era cap disbarat publicar separadament Combray: hi ha innumerables possibilitats de publicar la Recerca,
pel que fa al pla de l’obra: a França s’ha publicat en els set volums
canònics, però també en tres, en quatre, en deu, en dotze, en catorze…
Hi ha fins i tot un volum (de butxaca!) que conté tota la recerca, amb
més de tres mil pàgines. A més, tot i que potser no és la part que s’ha
aïllat més freqüentment (Un amor d’en Swann és el volum que s’acostuma a considerar més «autònom»), hi ha força edicions de Combray tot sol, fins i tot en format de còmic.

El dia que uns quants representants de la premsa cultural van acudir a
la seu de Viena Edicions, al carrer de Tuset, per a la presentació
d’aquest llibre ja publicat, hi va haver una pregunta recurrent: «Quan
en sortirà la continuació?». D’aquí en va sorgir la continuïtat d’aquest
projecte que en principi estava subjecte, per necessitats editorials, a
la rebuda que havia de tenir cada volum. Avui dia aquesta condició, si
no hi ha cap daltabaix, ja no és vigent, i cada any es va traduint i
publicant un nou volum de l’obra de Proust. D’aquí, també, aquest pla de
l’obra en catorze volums, en catorze meitats de títol proustià, i en
catorze anys: el final coincidirà, si fa no fa, amb el centenari de la
mort de l’autor francès. Una coincidència que no es va buscar mai, no
cal dir-ho.

Tot això ho havia referit, potser sense tant de detall, en altres
ocasions. Del que sí que no havia parlat mai és del tipus d’edició que
duem a terme el «Cercle de Viena»i jo mateix com a traductor. És palès
que no parlem d’una edició crítica. La mateixa gènesi d’aquesta edició
de la Recerca explica, en part, per què no es va fer aquesta
mena d’edició, que hauria resultat sens dubte interessant, entre
d’altres raons perquè l’altra traducció que tenim, la de Jaume Vidal i
Alcover per a Columna, tampoc no és una edició crítica. He dit que en
part l’explicació és la pròpia gènesi de l’edició nostra; també el fet
que al «Cercle de Viena»no n’hi ha, d’edicions crítiques; la vocació
d’aquesta col·lecció és, si no m’erro, posar a l’abast del públic, sense
més aparat que el propi text traduït, el que anomenen clàssics moderns.
Per acabar i, pel que em pertoca, el més important, és que em reconec
incapaç de dur a terme una edició d’aquest tipus, i no crec que sigui
legítim muntar una aparença d’edició crítica a còpia d’afusellar, llimar
i rentar la cara a altres edicions d’aquest tipus, començant per la de
la Pléiade.

Així, encaro la traducció amb la idea de fer arribar al lector en
català l’obra de Proust de la manera més directa possible, propòsit gens
original, sinó que més aviat és o hauria de ser la llei número u del
decàleg de tot traductor. Això no vol dir que no hi hagi d’introduir
algunes notes, al final o al peu, depenent del caràcter de la nota en
qüestió.

He de dir que no m’agrada gaire anar farcint el text de notes, i és per
això no introdueixo les que fan referència al context de l’època, vist
que pràcticament qualsevol dubte es pot resoldre, com se sol dir avui,
amb un clic. Sí que hi ha elements que són tant del context de l’època i
d’algun camp tan concret que m’ha estat impossible trobar-los si no
era, justament, en edicions crítiques, la de la Pléiade, o la de Mauro
Armiño, per exemple. En aquest cas he posat notes al final. Dit això,
reconec que l’abast o el caire de les notes que he anat posant en el
decurs dels vuit anys que fa que traduïm la Recerca ha anat canviant, un fet totalment atribuïble a un afinament progressiu dels criteris.

Hi ha un altre tipus de notes que intento evitar, però que de vegades
és obligat incorporar: els jocs de paraules, les caricatures dialectals o
de classe, etc. En aquest cas miro de trobar solucions concretes,
equivalents, de manera que el text llisqui amb un joc de paraules en
català que el lector entengui, i que no s’hi aturi. Un exemple: en un
episodi concret d’El cantó de Guermantes, la duquessa de
Guermantes s’inventa un sobrenom per al seu cunyat, el baró de Charlus,
que resultava d’impossible traducció. El joc en concret feia referència
al verb taquiner, és a dir, ‘burxar’, ‘tocar el voraviu’,
‘mofar-se’, ‘empipar’. La gran «troballa»d’Oriane de Guermantes
consistia a batejar el baró de Charlus com a «Taquin le Superbe»,
contrafent el nom del rei Tarquí (Tarquin), anomenat el Superb. El text
original deia així:

[...]Il y a beaucoup de gens qui voudraient qu'on leur fît des
taquineries de ce genre. Aussi en entendant ce mot de taquin appliqué à
Charlus parce qu'il donnait un si beau château, Oriane n'a pu s'empêcher
de s'écrier, involontairement, je dois le confesser, elle n'y a pas mis
de méchanceté, car c'est venu vite comme l'éclair, « Taquin…taquin…Alors c'est Taquin le Superbe ! »]…

Em vaig trencar el cap buscant alguna equivalència que em permetés
respectar el nom d’aquest rei etrusc, però no hi havia manera. De fet,
sento com una petita derrota haver de posar una nota al peu explicant
què havia volgut dir Proust. Ho he hagut de fer en alguna ocasió, i
tant, però miro de trobar una solució sempre que sigui possible. Així
que, entre d’altres expedients a què vaig recórrer (llistes de sinònims,
de verbs, etc.), en un moment donat se’m va acudir mirar una llista de
reis etruscs, i després, de cèsars i d’emperadors romans. I hi vaig
trobar la solució: l’emperador Nerva. Així va quedar el text traduït:

[…] Hi ha molta gent que li agradaria que els enervessin d’aquesta
manera. Així que, tot sentint aquesta paraula «enervar»aplicada a en
Charlus perquè donava un castell tan bell, l’Oriane no es va poder estar
d’exclamar, involuntàriament, ho he de confessar, no hi va posar cap
dolenteria, perquè li va venir de cop i volta com un llamp: ‘Enervar…
enervar… Aleshores és l’emperador Enerva!’ […]

Altres vegades, com ja he dit, es tracta de transcriure modismes
dialectals, o bé el parlar de persones de baixa condició que volen fer
el fatxenda emprant vocables cultes. Emprant-los malament, és clar, la
qual cosa dóna lloc a acudits verbals brillants i divertits. Un altre
cas és el de la Françoise, la minyona, que té una manera característica
de parlar, molt arrelada en la saviesa popular, i en aquest cas es
tracta de trobar-hi un equivalent. El parlar de minyones, d’àvies, de
tietes que haguem conegut ens hi pot ajudar?

Així, quan la Françoise deixa anar aquest refrany que li deia sa mare: Qui du cul d'un chien s'amourose Il lui paraît une rose,
vaig poder recuperar un verb que deia la meva àvia Maria en comptes
d’enamorar: «Qui del cul d’un gos s’enimora, li sembla una rosa.»Aixòsí,
vaig haver de convertir en quasi-assonant una rima consonant.

Aquesta mena de travetes que l’autor va posant al traductor són
compromeses, de vegades, però al mateix temps són molt estimulants. No
sé com resoldré encara, ara per ara, una paraula que l’Aimé, el maître de l’hotel de Balbec deixa anar a Sodoma i Gomorra II
(que tot just corregeixo) i que remet a aquesta mena de crítica irònica
del parlar amanerat de certes capes populars. Així, parlant d’un cel
estelat espectacular, l’Aimé diu al protagonista que el cel està parcheminé d’étoiles, joc de paraules entre parsemé (‘sembrat’, ‘constel·lat’) i parcheminé
(‘apergaminat’). És evident que no puc posar que el cel està
«apergaminat d’estrelles», perquè hem perdut tota la referència de
semblança fonètica entre tots dos verbs. Així que el primer que faig és
mirar què fan alguns dels traductors que consulto en fase de correcció:
alguns hi han posat una nota al peu, d’altres hi han posat, directament,
«sembrat d’estrelles»(o el seu equivalent en l’idioma corresponent),
una solució que permet que el text es continuï entenent, però on s’ha
perdut el joc.

Òbviament parlem d’una sola paraula en una obra de diversos centenars
de milers de paraules. Però ja insistiré, ja; perseveraré fins a trobar
(si me’n surto) una solució que em satisfaci, i no només perquè aquesta
mena de reptes, de sudokus, m’agraden molt, sinó sobretot
perquè cada petita traïció que pugui evitar no anirà a parar al sac de
les que, sens dubte, ja perpetro sense adonar-me.