Carles Cardó i Sanjoan (Valls, 1884 – Barcelona, 1958). Eclesiàstic i escriptor. Estudià a Roma, on es doctorà en teologia i dret canònic i en filosofia. Articulista molt prolífic, sobretot de tema religiós, col·laborà en revistes i diaris catòlics, com La Cruz, Patria, La Paraula Cristiana i El Bon Pastor (aquests dos darrers fundats i dirigits per ell fins al 1936), i en diaris, sobretot El Matí i La Veu de Catalunya. Molts dels seus articles foren recollits en llibres. Abans de la guerra civil milità al moviment catalanista i participà en debats públics sobre temes polítics, socials i religiosos. El 1936 es va haver d’exiliar, i no tornà a Barcelona fins al 1954. Enmig d\'aquesta obra extensa i variada, una part no negligible la constitueixen les traduccions, fruit alhora de les seves inquietuds religioses, filosòfiques i catalanistes. La bibliografia de Cardó-aplegada a la Miscel·lània Carles Cardó (1963)- inclou una relació força llarga de traduccions, la gran majoria al català, les quals constitueixen un conjunt de gran pes tant pel que fa a la importància de les obres traduïdes com a la qualitat de la traducció. Es poden dividir en quatre grups: a) onze traduccions d’articles de tema religiós entre 1918 i 1923 per a la revista Vida Cristiana que publicava l’Abadia de Montserrat; b) les versions que féu a la Fundació Bernat Metge, per a la qual traduí totes les obres filosòfiques de Sèneca. Aquesta col·laboració produí dotze volums i durà des dels inicis de la col·lecció fins a la mort de Cardó, amb una llarga interrupció (1933-1954) que coincideix fonamentalment amb el seu exili; c) la participació en la tasca de la Fundació Bíblica Catalana de traduir la Bíblia, que s’estén entre el 1928 i el 1948 i inclou revisions, notes i traduccions tant de l’Antic com del Nou Testament. Cal destacar-ne la dels Salms (1948), que ha estat elogiada per la finor de l’estil poètic que Cardó hi sabé crear, i que va acompanyada d’una “Notícia preliminar” en què argumenta les dificultats de traduir d’una llengua per molts conceptes tan allunyada del català i en què justifica, tant des del punt de vista poètic com lingüístic, les solucions que ha adoptat; d) les traduccions, de l’italià i de l’alemany, de tres llibres de tema religiós publicats en diverses èpoques de la seva vida. Cardó va posar de manifest en diverses ocasions (als articles \"Classicisme\", del 1925, o \"Del plaer i del turment de traduir\", del 1936) la immensa importància que tenia per a ell la traducció dels clàssics per a atorgar al català una maduresa i un caràcter de llengua de cultura que encara no havia acabat d’assolir. Les seves traduccions, tant les del llatí com les de la Bíblia, de les quals han estat destacades la bellesa i l’exactitud, són una contribució a aquest pas endavant del català literari. [Victòria Alsina]