Francesc Alegre (Barcelona, 1450/55-1504/11). Ciutadà de Barcelona, fill d’un mercader homònim amb interessos a Sicília. Va ser justament a Palerm on va rebre la seva primera formació literària durant els anys turbulents de la guerra civil de la Generalitat contra el rei Joan II. Segons confessió pròpia, va tenir-hi com a mestre Iacopo Mirabella, professor de grec i personatge relacionat amb Joan II i amb el seu fill Ferran. En tornar a Barcelona el 1472, va encetar una activitat literària que té el seu context natural en els cercles cortesans i de l’oligarquia barcelonina. En aquest darrer sentit, el 1482 va ser admès al consell de la ciutat de Barcelona, i el mateix any va obtenir el càrrec de cònsol dels catalans a Palerm, que va exercir fins al 1493, data del seu retorn a Barcelona. El gruix de la seva activitat literària es concentra, en els anys que van de 1472 a 1482, i consta de dues traduccions de l’italià i del llatí d’una banda i, de l’altra, de proses al·legòriques i mitològiques de tema amorós amb una forta presència d’Ovidi, de Boccaccio i del Petrarca dels Trionfi (el Somni recitant el procés d’una qüestió enamorada, el Raonament fingit entre Francesc Alegre i Esperança, la Requesta d’amor, el Sermó d’amor i, amb tota probabilitat, una Faula de les amors de Neptuno i Diana, transmesa sense atribució d’autor i que presenta rastres de la seva traducció de les Metamorfosis d’Ovidi). Un cop retornat de Sicília, entre 1493 i 1495 va escriure bàsicament per a la impremta i, a més de preparar l’edició de la seva traducció ovidiana (1494), va redactar algunes obres religioses i hagiogràfiques (la Passió de Jesucrist, una Vida de Sant Josafat i una Vida de Nostra Dona, totes editades a Barcelona). Data de l’any 1472 la seva traducció dels Commentaria tria de primo bello punico de Leonardo Bruni d’Arezzo (a partir, però, d’un text italià que Alegre atribueix a Bruni mateix), segurament executada encara a Palerm i endreçada al seu cunyat —i membre d’una rica família de mercaders— Antoni de Vilatorta, amb una dedicatòria a favor dels valors exemplars militars i morals del text historiogràfic. La seva obra més important és la traducció de les Metamorfosis d’Ovidi (Llibre de les Transformacions), iniciada força abans del 1479 i probablement ja acabada el 1482, tot i que no es va editar fins al 1494, a Barcelona, per iniciativa de l’autor mateix. Es tracta d’una traducció completa en prosa, molt fidel a l’original ovidià,amb el text dividit en llibres i capítols, que segueix de prop el text llatí però que té també en compte la versió italiana en prosa de Giovanni Bonsignori (Ovidio Metamorphoseos vulgare, 1375-77). Alegre acompanya la versió del text, prou ambiciosa i meritòria, amb unes Al·legories que interpreten sistemàticament les faules ovidianes en clau evemerista i de filosofia moral. Aquest extens aparat exegètic s’ha elaborat fonamentalment traduint i compilant, en un nou ordre acordat a la successió dels mites en el text ovidià, materials provinents de les Genealogiae deorum gentilium de Giovanni Boccaccio, que forneixen també a l’autor una concepció de la poesia i una classificació de les faules poètiques. Per a l’edició de 1494, Alegre va acompanyar el conjunt del text ovidià i les al·legories amb una dedicatòria a la infanta Joana d’Aragó i amb un extens pròleg a les Transformacions, un pròleg particular a les Al·legories i un notable epíleg, tots dedicats a justificar la seva tasca i a defensar-se de possibles objeccions. La justificació és doble: d’una banda, situa la versió del text ovidià en el marc d’una operació més general de difusió del saber dels antics; de l’altra, argumenta que les al·legories serviran per extreure de l’obra ovidiana valors relatius a la veritat històrica, l’exercici intel·lectual i la valoració moral. Pel que fa a l’epíleg, la resposta a les impugnacions constitueix, bàsicament, una defensa de la traducció ad sententiam que invoca la impossibilitat de traduir literalment els versos i la naturalesa distinta de les dues llengües implicades (i que inclou també una defensa de la traducció d’obres ja traslladades i de l’ús de Boccaccio com a font principal de les al·legories). Totes aquestes declaracions sobre la traducció fan ressonar, no solament les velles teories de Ciceró i de Sant Jeroni, sinó també les més modernes de Leonardo Bruni, que Alegre invoca elogiosament a l’epíleg per la seva condició de traductor. L’adopció decidida que, des del 1472 (traducció dels Commentaria), fa Alegre del neologisme traduir introduït per Bruni, i dels seus derivats traducció i traduïdor, és un bon símptoma de la modernitat cultural de les traduccions i de les idees literàries d’Alegre. [Josep Pujol]