No te n'escapes
Boris Vian
Boris Vian
«De sortida, el colibrí es brossa les ales. Les allisa. Es brossa el collet. Tot ell crestadret.Bat les ales i s’arbora. És el bòlid, el cos descriu els ribets, les ratlles, restes de rastres i rests: rascla el cel. Cisella el cel. Tricota el calicó. Testa i tasta d’ull.
Retira la becada estulta i el cucut dèbil, treu l’idiota reietó i retreu el rei dels ocells, sostreu el casuari bàrbar i l’oca obesa. Es desdiu del torcecoll. Odia les bèsties dites. Odia el bestiari dit. Odia la susdita còlera.
Esbadia el crit dels ocellets, el cric-croc del lloro, el bric-à-brac de la becada, els aires ridículs de l’oriol.
Tot distès, Blaise! El colibrí bat les cartes, resol i tria l’astoreta, declara ses idees desbridades a l’astoreta de colors. L’astoreta! El cristall de l’astoreta! El colibrí titil·la de cos i de titola! L’astoreta és ella! L’assoca, la teula ab ses ales de corall i albercoc. Ella és l’ídol adorat. Ell l’idolatra. Ell la delera. L’astoreta és ideal. Ella és l’ésser ideal. Ell és beat.
«D’acord!», diu ella.
Ell és el sol dels seus delers, és l’astre de cobalt. Ella és la cirereta, la delicada cirereta de les idees clares d’ell.
Ella és la bella estrella d’ell. Allí brilla, allí i allà. Ella és l’actriu estel·lar dels discursos d’ell, dels recitals d’ell.
Ell es dedica a la barcarola: escriu a l’astoreta de colors.
Ella riu, ell riu. Ell diu bestieses. Ella riu de les bestieses. Ell recita odes a l’ocella.
Ell l’atabala de cartes. Li arriba l’estol de cartes d’ella.
L’acord és cordial. L’acord és sòlid. L’acord és establert. És l’acord boreal.
Ell s’allisa els ocels, i cuida l’astoreta, recull els besos d’ella, besos de bec, becsos.
El colibrí és la carrossa de l’astoreta. «Surt de l’ou, astoreta!», li diu.
Ell la detalla. L’ull de brasa del colibrí brilla.
Ell la besa, la besa de besos, la becsa de carícies, i la bressola. Resta al costat d’ella.
Tot és alacritat i letícia. Ell s'alia a ella i ella s'alia a ell. El colibrí i l’astoreta.
L’astoreta crida de delit i el colibrí aüca.
És el deliri.
Ell la cabriola.
És deliciós.
Ella és la C, ell és el seu caudatari.»
Retira la becada estulta i el cucut dèbil, treu l’idiota reietó i retreu el rei dels ocells, sostreu el casuari bàrbar i l’oca obesa. Es desdiu del torcecoll. Odia les bèsties dites. Odia el bestiari dit. Odia la susdita còlera.
Esbadia el crit dels ocellets, el cric-croc del lloro, el bric-à-brac de la becada, els aires ridículs de l’oriol.
Tot distès, Blaise! El colibrí bat les cartes, resol i tria l’astoreta, declara ses idees desbridades a l’astoreta de colors. L’astoreta! El cristall de l’astoreta! El colibrí titil·la de cos i de titola! L’astoreta és ella! L’assoca, la teula ab ses ales de corall i albercoc. Ella és l’ídol adorat. Ell l’idolatra. Ell la delera. L’astoreta és ideal. Ella és l’ésser ideal. Ell és beat.
«D’acord!», diu ella.
Ell és el sol dels seus delers, és l’astre de cobalt. Ella és la cirereta, la delicada cirereta de les idees clares d’ell.
Ella és la bella estrella d’ell. Allí brilla, allí i allà. Ella és l’actriu estel·lar dels discursos d’ell, dels recitals d’ell.
Ell es dedica a la barcarola: escriu a l’astoreta de colors.
Ella riu, ell riu. Ell diu bestieses. Ella riu de les bestieses. Ell recita odes a l’ocella.
Ell l’atabala de cartes. Li arriba l’estol de cartes d’ella.
L’acord és cordial. L’acord és sòlid. L’acord és establert. És l’acord boreal.
Ell s’allisa els ocels, i cuida l’astoreta, recull els besos d’ella, besos de bec, becsos.
El colibrí és la carrossa de l’astoreta. «Surt de l’ou, astoreta!», li diu.
Ell la detalla. L’ull de brasa del colibrí brilla.
Ell la besa, la besa de besos, la becsa de carícies, i la bressola. Resta al costat d’ella.
Tot és alacritat i letícia. Ell s'alia a ella i ella s'alia a ell. El colibrí i l’astoreta.
L’astoreta crida de delit i el colibrí aüca.
És el deliri.
Ell la cabriola.
És deliciós.
Ella és la C, ell és el seu caudatari.»
Boris Vian. No te n'escapes. Barcelona: Univers, 2020.
Traduït per Adrià Pujol
