Rasant lleugerament, encara giravoltant,
          les orenetes volen baix
sobre el camp en dies ennuvolats,
          el camp boscós de Siló,
sobre el camp on la pluja d’abril
alleuja els assecats adolorits estesos per terra
durant el descans de la nit
que va seguir a la batalla del diumenge
          al voltant de l’església de Siló,
l’església tan solitària, feta de troncs,
que ressonà amb els molts gemecs de comiat
                             i pregàries espontànies
dels enemics moribunds allí barrejats,
d’enemics al matí, però amics a la nit,
          ama o pàtria, el que menys els importa:
(Que pot desenganyar millor que una bala!).
          Però ara són estesos a terra,
mentre sobre els seus caps rasen les orenetes,
          i tot és silenci a Siló.