El primer que va veure en despertar-se va ser un fragment blanc de paret, d\'on venia una olor de calç fresca. Encara que cada dia vigilava d\'airejar l\'habitació, en el tremolor del primer despertar, flairava la calç. Havia après a ficar el nas dins els llençols. De vegades li semblava que també estaven blanquejats. Les últimes setmanes es despertava d\'hora, cap a les cinc, i li quedava molta estona abans de sortir cap a l\'oficina. Voltava amb bata per les cambres de la casa, observant el carrer, tot esperant el vell Wagner que acostumava a seure a les sis en punt fora el cafè que havia estat seu. Tots dos esperaven que passés el temps. Quan era petit, en Wagner li venia gelats, fins que el seu pare li va prohibir que comprés «sense diners», sostenia que els jueus il·lusionaven els nens amb gelats i després passaven comptes amb els pares. L\'any anterior, van obligar en Wagner a vendre el seu cafè a un alemany que el va col·locar com a encarregat del magatzem.

Cada matí, en Thomas interpretava un personatge, el de l\'home que vivia allà, esperant gravar a les parets que elles li pertanyien, però a mesura que els dies s\'escolaven, la barrera entre la casa i ell s’anava fent més gran. Quan feia les cerimònies més quotidianes —rentar-se les dents, fer-se el te, reposar al sofà— també tenia la impressió d\'estar fent una cosa prohibida. De vegades s\'introduïa a les habitacions d\'amagatotis, no fos cas que hi quedés atrapat. El diable sabia per quina existència era censurat i exactament per quina falta —una herència il·legítima, un intrús que treia profit de la desgràcia dels altres. Cada passa que feia a la casa sonava cridanera i grollera, on era la veu de la mare cridant-lo des de la seva cambra de dormir, «Thomas, quantes vegades t\'he de dir que et treguis les sabates?» Cada respiració que feia donava vida a una existència lletja, insignificant, en un lloc que només hauria hagut de conservar un record pur.

No havia quedat cap testimoni d\'aquella nit, a la casa, tret de la finestra destrossada de l\'habitació de dormir de la mare. Els mobles actuals no recordaven els anteriors, excepte el sofà nou de la sala que era de la mateixa botiga on ella havia comprat el sofà vermell, aquell que tenia uns coixins que van tallar a ganivetades i van escampar les plomes de dins pel terra de la casa.

Aquella nit, tornava directe cap a casa enmig d\'un núvol blanc de plomes, però de seguida va notar sota les sabates un cruiximent de vidres trencats. Vidres de finestres, plates de porcellana, làmpades, miralls —a casa gairebé no va quedar res sencer després de la visita d\'en Hermann i els seus camarades. També havien arrencat les frontisses de les portes que van llançar al bell mig de les habitacions. Armaris de fusta i calaixeres esmicolats a martellades, canonades de gas i electricitat arrancades de sostres i parets. A la paret del quarto de bany hi havia al menys una dotzena de pots de fruita en conserva esclafats i la pila del lavabo i la tassa del vàter estaven plens de farina barrejada de sabó en pols i sang.

La senyoreta Stein tenia tot el cos apunyalat. Jeia de bocaterrosa, el braç envoltava el cap. Es va ajupir i la va tombar. Quan va veure la seva cara recoberta d\'una capa de farina xopa de sang, va entendre que, després d\'apunyalar-la, la van ofegar a la pica amb la barreja de farina i sabó en pols. Amb la cara enfarinada semblava el pallasso trist del circ. Fins i tot no la van deixar morir amb la mateixa expressió obstinada de patiment que sempre despertava respecte. Va recollir plomes i l’hi va cobrir la cara.

Els veïns van pujar i baixar les escales i van fer un cop d\'ull dins la casa. Ningú no va passar el llindar de la porta, tret de la Clarissa Engelhardt, la filla dels veïns del primer pis, que es va ajupir per recollir vidres de terra i posar-los dins d\'un cossi de la bugada. Comparegué a la porta un home amb els cabells grisos i amb ulleres, tossint i eixugant-se el nas amb un mocador. Quan es va inclinar cap a la senyoreta Stein, se li van enganxar plomes al vestit i al coll que es va anar traient de la cara diverses vegades, però el vent arremolinat de l\'habitació les feia voleiar cap a ells.

—Sóc al·lèrgic a les plomes —es va disculpar el metge, que semblava que havien fet venir els veïns.

En Thomas no el coneixia. Sort que no havia avisat el doctor Spangler, un romàntic tan unit als seus pacients que, sovint, portava dol per ells. Els agonitzants es veien forçats a escoltar els patiments dels pobrets que havien enterrat la setmana passada.

El metge es va acostar a la finestra i va cridar alguna cosa i ben aviat tenia dos homes al costat. Ell es va aixecar i aquells dos van alçar el cos de la senyoreta Stein i se la van endur fora. Només van quedar les seves sabates de taló. Se les va quedar mirant, imaginant com aquell mateix matí, havia travessat la ciutat per venir fins allà, segur que caminant hores i hores amb aquelles sabates de mudar, que la seva mare l\'hi havia regalat en el seu cinquantè aniversari, juntament amb la seva faldilla més bona. Potser s\'havia adreçat a ells per demanar-los ajuda? Els jueus ho feien amb tots els coneguts. Havia mencionat de passada que ell treballava en una companyia americana, potser havia pensat convèncer a la seva mare perquè li demanés ajuda.

La primera mitja hora es va ocupar del cos de la senyoreta Stein, va avaluar els danys, va planejar el que faria, però no va gosar acostar-se a la cambra de la seva mare. Una veu li xisclava que estava en perill —segur que es veuria obligat a explicar què hi feia una jueva a casa seva— i per sortir d’aquest perill hauria de sospesar les seves actuacions amb intel·ligència. Si veiés ara la seva mare, no podria tenir el cap clar.

En els minuts que van passar des que havia trobat en Hermann i la seva colla fins que va pujar les escales de casa seva, ja sabia que la seva mare no es trobava entre els vius i, si li quedava una petita esperança, es va volatilitzar només travessar el llindar. Mai no havia sentit res amb una seguretat tan gran com l\'evidència de la seva mort. Aquest sentiment l\'havia après a la infantesa, quan tornava de l\'escola i trucava a la porta, tot sentint les passes feixugues de la senyoreta Stein, sabia si la seva mare era a casa o no.

El metge, quiet al seu costat li va preguntar:

—On és la senyora Heiselberg?

En Thomas es va quedar atònit mirant l\'home cobert de plomes i farina. El metge el va sacsejar i el va bufetejar. Tenia les mans humides. En Thomas va sospitar que aquella humitat provenia de la sang de la senyoreta Stein.

El metge el va tornar a sacsejar, ara més fort.

—On és la senyora Heiselberg?

Ell va senyalar el corredor fosc amb la porta tancada al final, l\'única que havia quedat a la casa.

El metge va ser engolit pel corredor i al cap d\'un moment va tornar a emergir de la tenebra. En Thomas va allargar la mà i li va treure una ploma que duia enganxada al coll de l\'abric.

—Va bé, senyor Heiselberg —va mormolar el doctor.

No recordava com havia arribat fins l\'habitació, potser l\'hi van portar. Ella jeia a la llit amb camisa de dormir, la blancor ja se li estenia per la cara. El cap reposava damunt dos coixins i el coll meravellosament ben format estava una mica tens, però conservava la cara serena, com si la mort l\'hagués adormida suaument. Tenia els braços creuats damunt el pit i la part inferior del cos tapada pel llençol. S\'hi va acostar amb precaució, no fos cas que quedés atrapat en aquella cambra i es veiés obligat a explicar què hi feia allà a mitja nit. No l\'hauria d\'haver abandonada allà amb la senyoreta Stein. Va fer avançar els dits poc a poc pel llençol i li va tocar els braços. Estaven més freds que la pell d’ella. Se’ls va acostar als llavis i hi va bufar aire calent. Després els va posar sobre els braços, quiets. No va gosar tocar-li la cara. S’hi va quedar prop d\'una hora, nerviós ja per les preguntes que li tindria preparades l\'Erika Gelber: T\'has acomiadat de la teva mare amb un petó? Has tingut por del seu cos mort?

Finalment va deixar anar una exclamació salvatge, es va sobreposar a la por i amb un sol moviment es va inclinar sobre la cara, li va fer un petó suau al front i es va redreçar tot seguit. Després retrocedí amb compte fins que va palpar la maneta de la porta, va sortir, la va tancar i va sortir al corredor fosc. Fins l\'aurora, es va quedar d\'esquena contra la porta tancada. Enrabiat.