16 de novembre de 1944

Avui ha vingut l’advocat. Les meues actes encara no han arribat. Diu que convindria que K. anara personalment a la Gestapo en M. M’hi opose. No vull que hi fique les mans. Però per què em tenen ací tancada sense interrogar-me? Em desespere. L’advocat no fa res, res de res. Alça les mans al cel i malparla de la jurisdicció del Tercer Reich, de la impotència dels advocats i els defensors, de la guerra, de tot. Però això no m’aprofita de res. Vull eixir d’ací, prompte, ja no aguante més. Estic nerviosa, irritada, refredada. L’advocat arronsa les espatlles. «Així són les coses. És dur, però què vol que hi faça jo?» Li he donat diferents adreces perquè s’hi pose en contacte. L’advocat ho anota tot, els ulls se li il·luminen, descarrega el puny sobre la taula i exclama: «Una idea brillant! Per què no l’hem tinguda més aviat?» Li he contestat: «Vinga, senyor M., vostè sap tan bé com jo que això no aprofita per a res. Vostè és un consolador professional». M’ha mirat tot astorat, després ha rist, s’ha tret una pera de la cartera i me l’ha donada. L’accepte, per què no? També n’hauria acceptat tres o quatre. Al cap i a la fi, ho feia il·legalment. A més d’això, m’havia portat un grapat de llibrets, perquè en triara alguns. N’he agafat una novel·leta entretinguda de Vicki Baum (ell sap que està prohibida, i això m’ha alegrat), L’abadessa de Castro, de Stendhal, i un petit relat francès. L’advocat té gust. Crec que, en privat (la seua passió és la història), deu ser bastant divertit; com a advocat no es pot dir el mateix. I amb tot: aquest gest, els llibres, la breu conversa que, per una vegada, no tracta de la presó ni de les meues actes, sinó de literatura, tot això m’ha regalat cinc minuts de felicitat. Déu meu, només ara m’adone fins a quin punt trobe a faltar una mica de vida intel·lectual. He amagat els llibres en les bragues; si no, no els hauria pogut entrar en la meua cel·la.
Ara mateix he volgut començar a llegir, quan m’ha cridat l’atenció el relat de Käthe. Té a penes setze anys, i és una xica monstruosa: alta, grossa, lletja, esdentegada, mig criatura infantil, mig garneu estafadora. La seua història sona aventurera, però és versemblant. Els pares de Käthe tenen una finca rural mitjana i un restaurant, en algun lloc del Banat. Quan la xiqueta tenia uns vuit anys, els pares van fer un viatge a Stuttgart per visitar-hi uns familiars. La criatura es va quedar tan impressionada d’Alemanya, o millor dit de la gran ciutat que, durant anys, no pensava en res més que tornar-hi. Però els pares no li ho permetien. D’altra banda, esclatà la guerra, i no es podien obtenir passaports, almenys no per a ella. De manera que, una nit, es va preparar una petita maleta i es posà en camí per passar la frontera.
La va buscar durant tres dies. No gosava preguntar ningú. Un dia, en un restaurant, va veure un home ja gran, a qui va preguntar, com qui no vol la cosa, per un poble que sabia que es trobava prop de la frontera. L’home va riure, ja que ell també volia eixir del país. Al moment, Käthe tenia un pla: ella podia passar per filla seua, i ell era tractant de bestiar. Van gastar molts diners per llogar un carro i un cavall i, sense pensar-s’ho dues vegades, es dirigien al poble fronterer, on simulaven que tenien negocis a fer; però, llavors, Käthe ja no ho veia tan clar. Era millor passar sola a l’altre costat. La frontera estava molt vigilada, i Käthe tenia motius per a creure que els pares havien alertat la policia. Abandonà, doncs, el seu pare fictici i, mig a gual, mig nadant, travessà un riu que passava molt a prop d’una de les casetes duaneres. Quan ja estava a punt d’arribar a l’altra riba, començaren a disparar; però, com que ja tenia un peu en terra austríaca, els trets cessaren immediatament. Davant dels duaners alemanys, es va fer passar per perseguida política. La van portar a un local vigilat, on no va saber quin havia de ser el seu destí fins que, al final, va optar per fugir, de nou.
I tingué sort. Va comprar un bitllet per poder accedir a l’andana, pujà a l’exprés Budapest-Viena, i s’hi va tancar dins el vàter. Arribada a Viena, es va plantar enmig de l’andana, plorant a llàgrima viva. Se’n va ocupar una associació nacionalsocialista. De sobte, ja només sabia parlar hongarès, per si de cas. Li van enviar una intèrpret, a qui va contar que volia anar-se’n a Alemanya. Havia perdut els pares, que havien viatjat a Stuttgart. L’adreça, la sabia. L’endemà es trobava asseguda en un tren de Viena a Stuttgart, proveïda d’un bitllet regular que li havien proporcionat els nacionalsocialistes, a més de menjar per al viatge i diners. D’aquesta manera, arribà a Stuttgart, d’on va escriure a casa. Per fi, els pares consentiren que s’hi quedara i li enviaren diners.
Käthe començà a anar a l’escola de comerç i, tot just havia trobat faena com a taquígrafa, quan va tenir la brillant idea de dedicar-se al comerç negre. Tenia quinze anys i mig. Una amiga seua, venedora en una carnisseria, li passava vals de carn, que ella baratava per una quantitat superior de vals de greix. Aquests, els permutava per roba interior. La quantitat de vals creixia sense parar, i el negoci es feia cada vegada més rendible. Venia la roba interior i començà a invertir diners i aliments en vestits, abrics i sabates. Quan n’havia omplit tres maletes, va decidir fer vacances a casa. Abans, havia de passar pel consolat hongarès, que es troba en un poble a prop d’ací. Això va ser la seua perdició. Tingué problemes amb el seu passaport; per raons que, d’entrada, no comprenia, li van obrir la maleta; després va saber que l’havia seguida una denúncia feta a Stuttgart.
En ingressar a la presó, posseïa vuit parells de sabates noves, dos vestits de sastre, tres abrics, deu vestits normals i munts de roba interior de seda, tot ben valuós i nou de trinca. Conta que, quan la van interrogar, el jutge li va demanar pel contingut de les maletes. Ho va confessar tot. Li van mostrar les seues maletes i els vestits. N’hi havia un de nit, amb randes i perles. El jutge li va preguntar, tot seriós, si aquell vestit li parava bé. «Ui, clar que sí!», va fer sense dissimular gens el seu dialecte suabi, «estava guapa de veritat, senyor jutge, això, s’ho pot creure. Els xics no em llevaven l’ull del damunt». Segons ella, el jutge li havia contestat que no ho dubtava. Bramàvem de riure. Crec que, si el seu esperit aventurer i emprenedor i el seu talent comercial troben el camí recte, K. es convertirà en una dona de negocis de primera.