La veritat és molt més senzilla del que jo voldria. Que m’estimava Fanshawe, que era el meu amic més íntim, que el coneixia més bé que ningú... això són fets, i res del que jo pugui dir els podrà minimitzar. Però això només és un començament, i, en la meva lluita per recordar les coses com eren en realitat, ara veig que també em vaig mantenir a una certa distància de Fanshawe, que una part de mi sempre se li va resistir. Sobretot en fer-nos grans, jo no crec que em sentís del tot còmode en presència d’ell. Si enveja és una paraula massa forta pel que vull dir, aleshores en diré sospita, la sensació secreta que Fanshawe, en certa manera, era millor que jo. Tot això m’era desconegut en aquella època, i no hi havia mai res concret on agafar-me. Però no m’alliberava de la sensació que hi havia més bondat innata en ell que no pas en d’altres, que un foc inextingible el mantenia viu, que era més autènticament ell mateix del que jo podria mai aspirar a ser.

La seva influència ja va ser bastant pronunciada des de bon principi, i es feia extensiva a les coses més petites. Si Fanshawe duia la sivella del cinturó a un costat dels pantalons, aleshores jo em posava el meu en la mateixa posició. Si Fanshawe sortia al pati amb bambes negres, llavors jo demanava bambes negres la pròxima vegada que la meva mare em portava a la sabateria. Si Fanshawe portava un exemplar de Robinson Crusoe a l’escola, aleshores jo començava a llegir Robinson Crusoe aquell mateix vespre a casa. Jo no era l’únic que actuava d’aquesta manera, però potser era el més devot, el que cedia més de bona gana al poder que ell exercia damunt nostre. Ni el mateix Fanshawe no n’era conscient, i sens dubte era per això que continuava exercint-lo. Era indiferent a l’atenció que rebia i s’ocupava tranquil·lament de les seves coses, no feia servir mai la seva influència per manipular els altres. No gastava cap de les brometes que gastàvem els altres; no feia entremaliadures; no tenia mai problemes amb els mestres. Però ningú no l’hi retreia. Fanshawe es mantenia separat de nosaltres, i en canvi era ell qui ens mantenia junts, qui feia d’àrbitre en les discussions, aquell amb qui podíem comptar per fer justícia i posar fi a les nostres baralles insignificants. Tenia un no sé què tan atractiu que sempre volies que fos al teu costat, com si poguessis viure a dins de la seva esfera i ser influït per la seva manera de ser. Sempre hi podies comptar, però al mateix temps era inaccessible. Notaves que en el seu interior hi havia un racó secret on no es podia penetrar mai, un amagatall misteriós. Imitar-lo era en certa manera participar d’aquell misteri, però també era entendre que no el podries arribar a conèixer mai del tot.