Fight Club

Chuck Palahniuk
Chuck Palahniuk

Avui els diaris expliquen que uns desconeguts van forçar l’entrada en diferents despatxos entre la planta deu i la quinze de la Hein Tower, i es van penjar de les finestres per pintar una màscara de cinc pisos d’alçada amb un somriure sardònic a la façana sud de l’edifici, i van encendre dos focs de manera que la finestra al centre de cada ull enorme resplendís a l’alba, gegantina, intensament i indefugible, sobre la ciutat.

A la fotografia de la primera plana del diari, la cara és una carbassa enfadada, un dimoni japonès, un drac de l’avarícia penjant al cel, i el fum són les celles d’una bruixa o banyes de diable. I la gent cridava tirant el cap enrere.

Què significava?

I qui faria una cosa així? I fins i tot quan van haver apagat el foc, la cara continuava al mateix lloc i encara era pitjor. Els ulls buits semblaven observar tothom qui passava pel carrer però al mateix temps eren morts.

Aquest assumpte surt als diaris cada dia més.

Naturalment quan ho llegeixes vols saber immediatament si forma part del Projecte Pandemònium.

Chuck Palahniuk, Club de lluita [Fight Club]. Barcelona: Empúries, 2005, p. 130.

Traduït per Jordi Cussà

Jordi Cussà