Pensaments lliures en paper de vàter

Són les dotze de la nit tocades del 12 de desembre de 1978. Com que no puc suportar l’aspror de tres mantes transparents sobre un matalàs de sisal deformat i ple de bonys durs com pedres, m’estic assegut davant la taula, sota la claror intensa d’una bombeta de cent vats i escric en paper de vàter. Sento les botes del guàrdia de nit que va amunt i avall del corredor que separa les dues fileres de cel·les.

Ocupo la cel·la 16 d’un un bloc en què hi ha divuit presos polítics més. Aquí jo no tinc nom. Només soc un número en un expedient: K6,77. Una estructura de ferro molt petita arrambada a una paret serveix de llit. Una post molt petita arrambada a una altra paret fa de taula, i l’un i l’altra omplen del tot la diminuta cel·la.

En un extrem del corredor hi ha dues latrines, un lavabo amb només una pica i una dutxa per a quatre. I tot és obert, sense portes. A l’altre extrem, al costat de la meva cel·la, el corredor dona a un pati esquifit per fer exercici físic, on hi ha un cubell de les escombraries metàl·lic i una xarxa de tenniquoits i de voleibol tronada i penjada entre dos pals de ferro. En aquest espai, entre el pati de fer exercici i el bloc de cel·les, hi ha una porta de barrots de ferro que a la nit sempre està tancada amb clau. El bloc de cel·les i el pati estan rodejats de quatre murs dobles de pedra tan alts que tapen del tot la silueta dels arbres i dels edificis, que, si no quedessin amagats, ens deixarien entreveure la vida al món de fora.

Això és la Presó de Màxima Seguretat de Kamĩtĩ, una de les més grans de l’Àfrica. Està situada a prop de tres ciutats: Rũirũ, Kĩambu i Nairobi, i pràcticament al costat de la Universitat Kenyatta, però sembla ben bé que siguem a Mart. Estem completament aïllats de tot i de tothom, fins i tot dels presos condemnats dels altres pavellons, a excepció d’una brigada de guàrdies de presons molt ben entrenats i els seus superiors.

Màxima seguretat: aquest concepte m’esfereïa cada cop que me’l trobava en la ficció, sobretot en Dickens, i sempre l’he associat amb Anglaterra i els anglesos; m’evocava imatges d’hordes d’assassins perillosos com en Magwith de Grans esperances, sempre disposat a escapar-se travessant boscos espessos i aiguamolls i a desfermar encara més caos i terror en una comunitat de terratinents estable, pacífica i temorosa de Déu que es veu a si mateixa com si fos tota la societat sencera. També evoca imatges dels presos polítics de Robben Island, com Mandela, obligats a trencar rocs sense cap altre objectiu que minar-nos la moral. Passar un any pres a Kamĩtĩ m’ha ensenyat allò que hauria d’haver estat obvi: que el sistema carcerari és un instrument repressiu en mans d’una minoria que governa per garantir la màxima seguretat per a la seva dictadura de classe per damunt de la resta de la població, i això no és un monopoli exclusiu de la Gran Bretanya i Sud-àfrica.

El soroll de les botes s’acosta amenaçador. Sé que el guàrdia que fa la ronda no pot entrar a la meva cel·la —sempre la tanquen amb dos volts i les claus les guarden dins d’una capsa tancada també amb clau, que a les cinc del matí en punt el caporal en servei du a una caixa forta que hi ha en algun lloc de l’altre costat dels murs dobles—, però, naturalment, pot espiar l’interior de la cel·la per la finestreta rectangular i amb barrots de ferro que hi ha a la part superior de la porta. Per la finestra barrada només es pot veure la cara.

Els passos s’aturen. No em cal mirar per la porta per saber que el guàrdia em vigila. Ho sento als ossos. És un instint que es desenvolupa a la presó: l’astúcia de la presa caçada. M’ho prenc amb calma i a poc a poc giro els ulls cap a la porta. La cara del guàrdia omple tota la finestra: no havia vist mai res de tan sinistre i amenaçador com aquesta cara silenciosa sense tronc mirant-te a través dels barrots d’una cel·la de presó.