Billie

Anna Gavalda
Anna Gavalda

Era massa jove per entendre-ho en aquell moment i no tinc prou vocabulari per explicar-ho avui, però em feia l’efecte, quan estava arraulida dins el panteó aprenent les paraules d’aquella noia que no parava de rascar, rascar i rascar per trobar una resposta a les preguntes estúpides amb què es menjava el cap, que jo també ho aprofitava. Sí, m’esquitllava en la seva avidesa per prendre-li una mica de la seva combativitat i seguir-li els passos.

Sense saber-ho, segurament devia pensar que si deia bé les meves rèpliques i permetia que el Franck Muller fes el seu paper en les millors condicions possibles, bé, ja no seria de Morilles.

Seria... de mi mateixa. De mi tota sola. D’aquell panteó abandonat. De la meva minúscula capella...

Sí, estava amagada allà, asseguda enmig de tota aquella runa, escoltant els deliris d’aquella pija que no havia patit mai per res i que ho volia tot, que volia guanyar la partida abans fins i tot de començar-la o, si no, no jugava, que s’estimava més no viure abans que viure com els altres i tot el que havia de fer era agafar-la ben fort perquè em fes l’escaleta cap a la seva necessitat de més i més.

Perquè, tot i que no estava d’acord amb les seves manies, l’admirava...

Sabia que s’equivocava. Sabia que les monges li havien rentat el cervell i que allò li anava prou bé perquè estava acollonida de saltar al buit. Sabia que es deixava alimentar pel seu orgull i que la cagaria tota la vida per culpa de la seva tossuderia idiota de ser pura. Sabia que, si ella hagués fet tan sols una petita volta per Morilles, s’hauria tranquil·litzat de seguida i s’hauria mirat la vida amb més modèstia, però mentrestant, i a causa d’això precisament, era la millor companya possible per tocar el dos.

Era tan tossuda i encarcarada que no hi renunciaria mai i jo, per la meva banda, estava convençuda, tot aniria bé.

Yes. Amb dos tossuts com nosaltres, ho podríem fer, ens en sortiríem!

Evidentment, no era conscient de res de tot plegat, però jo tenia quinze anys, estrelleta... Tenia quinze anys i m’hauria aferrat a qualsevol cosa per tocar el pirandó...

GAVALDA, Anna. Billie. Barcelona: Edicions 62, 2014, p.50-51.

Traduït per Maria Llopis Freixas