Vaig arrossegar-me de pressa a fora i, sense voler, em vaig tapar els ulls amb les mans. Al nostre voltant, tot era blanc per la neu. L’aire era pur i transparent. Feia molt de fred. Núvols trencats anaven pel cel. En alguns punts es deixava veure el cel blau. Tot i que encara hi havia bromes i poca llum, es notava que aviat lluiria el sol. Hi havia franges d’herba abatuda per la neu. Dersú collí uns quants joncs secs i féu un petit foc per assecar les meves botes.
    Llavors vaig entendre per què Dersú no m’havia deixat tallar l’herba en determinats llocs. L’havia trenada i l’havia estesa, amb les corretges i el cordill, per sobre la cabana, a fi que el vent no la pogués tombar. El primer que vaig fer va ser donar les gràcies a Dersú perquè m’havia salvat.
    —Nostre camini junts, treballi junts. No calgui gràcies.
    I, com si volgués desviar la conversa a un altre tema, digué:
    —Avui nit moltes persones mori.
    Vaig comprendre que les persones de què parlava Dersú eren ocells.
    Després d’això, vam desmuntar la tenda de canyes, vam agafar les armes i vam anar a cercar l’istme. Va resultar que hi havíem acampat molt a prop. Un cop travessat el pantà, vam anar una estona en direcció al llac Khanka i després vam tombar cap a l’est, cap al riu Lefú.
    Després de la borrufada, l’estepa semblava inanimada i deserta. Les oques, els ànecs, les gavines i els becs de serra havien desaparegut. Sobre un fons groc marronós, els pantans, coberts de neu, eren grans taques blanques. Era fàcil caminar-hi, perquè la terra humida s’havia gelat i suportava el pes d’un home. Vam sortir ràpid al riu i al cap d’una hora ja érem al campament.
    Oléntiev i Màrtxenko no havien patit gens. Es pensaven que havíem trobat aixopluc a la vora del Khanka i que hi havíem passat la nit. Vaig canviar-me el calçat, em vaig prendre un te, em vaig ajeure al costat del foc i em vaig adormir completament. Vaig somiar que tornava a ser al pantà i que al meu voltant es desfermava una tempesta de neu. Vaig fer un crit i em vaig destapar. Era de nit. Al cel brillaven els estels. La Via Làctia traçava una franja llarga. El vent que s’havia aixecat atiava el foc i n’escampava espurnes per terra. Dersú jeia a l’altra banda de la foguera.
    L’endemà al matí feia un fred molt intens. L’aigua estava tota glaçada, pel riu hi corrien trossos de gel. La navegació pel Lefú ens va ocupar tot el dia. Anàvem a parar sovint a braços cecs i llavors havíem de tornar enrere. Després de fer uns dos quilòmetres pel nostre canal, vam passar al del costat, estret i sinuós. En el lloc on s’ajuntava amb el curs principal, hi havia un turó cònic aïllat, cobert per un bosc d’alzines joves. Hi vam fer nit. Era el nostre últim campament. Des d’allà tocava caminar fins a Txernígovka, on ens esperaven els altres homes amb els cavalls. Quan deixàvem el campament, Dersú va demanar a Oléntiev que l’ajudés a arrossegar la barca fins a la riba. La va netejar minuciosament de sorra i la va fregar amb herba. Després, la va tombar de cap per avall i la va posar sobre corrons. Jo ja sabia que ho feia per si alguna persona havia de fer-la servir en algun moment de necessitat.
    Al matí vam acomiadar-nos del Lefú i vam arribar al poble de Dmitrovka aquell mateix dia, després del migdia. El poble era més enllà de la línia de ferrocarril de l’Ussuri. En creuar-la, Dersú s’aturà, tocà les vies amb les mans, mirà a banda i banda i digué:
    —Hm! Meu sentís. Gent al voltant parlés. Ara entengui.
    Al poble vam posar-nos en habitacions, però el gold no va voler entrar a la casa i, com de costum, es quedà a passar la nit al ras. A la nit el vaig trobar a faltar i vaig sortir a buscar-lo.