El Malina ha tornat a casa, encara em troba a la sala d’estar, el tauler d’escacs hi és, els gots encara no els he portat a la cuina, el Malina, que no pot pas saber on seia jo, perquè m’estic gronxant al balancí que hi ha al racó vora el llum de peu, amb un llibre a la mà, RED STAR OVER CHINA, s’inclina sobre l’escaquer, deixa anar un xiulet suau i diu: Hauries perdut per pallissa! Si us plau, ¿què vol dir “per pallissa”?, i potser no hauria pas perdut. Però el Malina medita i calcula les jugades. ¿Com pot saber que jo tenia les negres?, perquè segons el seu càlcul al final les negres haurien perdut. El Malina allarga la mà cap al meu got de whisky. ¿Com pot saber que és el meu got i no el got que l’Ivan ha deixat, també mig ple? Però ell no beu mai del got de l’Ivan, no toca res que l’Ivan hagi tocat poc abans, que agi fet servir, un plat d’olives o d’ametlles salades. El cigarret l’apaga al meu cendrer i no pas en l’altre, que avui al vespre ha estat el cendrer de l’Ivan. No en puc treure l’entrellat.

He abandonat la Xina en aquest punt: Tropes enemigues es van posar també apressadament en marxa venint del sud-est, altres venint del nord. Lin Piao va convocar immediatament una reunió militar.

L’Ivan i jo: el món convergent.

El Malina i jo, com que som un: el món divergent.

Mai no m’ha fet tan poc servei el Malina, cada cop sap menys què pot fer amb mi, però si no hagués arribat puntualment a casa, si em trobés entremig de la llarga marxa a través de la Xina i d’una reflexió sobre nens que no s’assemblen a l’Ivan, jo recauria altre cop en mals costums, escriure cartes, a centenars, o beure i destruir, pensar destructivament, destruir-ho tot i destruir el darrer, no podria conservar el meu país assolit, relliscaria i l’abandonaria. Fins i tot quan el Malina calla, és millor que no pas callar sola, i llavors també em serveix d’ajut amb l’Ivan quan no ho puc entendre, quan no em puc entendre, perquè el Malina sempre està al meu costat ferm i serè, i d’aquesta manera sóc conscient que no perdré mai el Malina… Encara que em perdés a mi mateixa!

Al Malina li dic de tu i a l’Ivan li dic de tu, però aquests dos tu estan diferenciats per una pressió sobre l’expressió que és immesurable, impesable. Amb cap dels dos no he fet servir de bon començament el vostè, que, d’altra banda, faig servir sempre. Vaig reconèixer l’Ivan d’una forma massa instantània, i no va quedar temps per acostar-m’hi mitjançant la parla, jo ja li pertanyia abans de qualsevol paraula. D’altra banda, vaig estar-me tant temps cavil.lant sobre el Malina, sentia un anhel tan gran d’ell, que un bon dia la nostra convivència no va ser sinó la confirmació d’una cosa que sempre hauria d’haver estat així i massa vegades havia estat destorbada, per altra gent, per decisions i accions errades. El meu tu per al Malina és precís i adequat per a les nostres converses i les nostres discussions. El meu tu per a l’Ivan és imprecís, es pot descolorir, enfosquir, aclarir, pot esdevenir aspre, suau o tímid, il.limitada és l’escala de les seves expressions, es pot dir també totalment sol, a grans intervals, i moltes vegades a la manera de les sirenes, seductorament nou cada cop, però encara ara no ha estat dit en el to, amb l’expressió que sento dintre meu quan sóc incapaç de pronunciar ni un mot al davant de l’Ivan. Davant d’ell no, però internament algun dia perfeccionaré el tu. Serà la perfecció.