Aquí, per exemple, han recollit ossos, però tan sols als qui hi ha alguna cosa que els fa mal; columnes vertebrals torçades, cintes de costelles que segurament també han tret d’uns altres cossos torçats, els han preparat, els han assecat i a més els han cobert de vernís. Un número petit ens ajuda a trobar la descripció de la malaltia als registres que ja fa temps han deixat d’existir. Quina pot ser la resistència del paper en comparació amb la dels ossos? Haurien d’haver escrit directament sobre els ossos.

Aquí tenim, per exemple, un fèmur que algú molt curiós ha serrat pel mig per veure què s’amaga a l’interior. Segurament el va decebre el que va veure, perquè va lligar ambdues parts amb un fil de cànem i, ja pensant en tota una altra cosa, el va posar de nou a l’aparador.

En aquest aparador es troben unes desenes de persones, totes estranyes entre si i allunyades en el temps i en l’espai; ara estan condemnades a l’eternitat museística en aquesta bella tomba, espaiosa i seca, ben il·luminada; segur que els ossos que s’han quedat atrapats en la seva eterna lluita amb la terra els tenen enveja. Alguns d’ells, els ossos dels catòlics, no es preocuparan el dia del Judici Final? Com es trobaran, com, tots dispersos, construiran el cos que havia comès pecats i havia fet bones accions?

Cranis amb excrescències que adopten totes les estructures possibles, amb forats de bala o altres forats, atrofiats. Els ossos de les mans atacats pel reumatisme. Un braç trencat en diversos punts, que s’ha soldat de manera natural, a l’atzar, un dolor de molts anys petrificat.

Ossos llargs massa curts i ossos curts massa llargs, tuberculosos, coberts amb les marques dels canvis; algú podria pensar que se’ls han menjat uns tèrmits.

Pobres cranis humans en aparadors victorians il·luminats, obrint la boca i mostrant les dents. Aquest, per exemple, té un forat enorme enmig del front però les dents són molt maques. Qui sap si aquest forat era mortal. No necessàriament. Un home, un enginyer que treballa en la construcció de les vies, al qual un pal de metall li va travessar el cervell de cap a cap va viure amb aquella ferida encara molts anys més, la qual cosa evidentment va ser utilitzada en la neuropsicologia per afirmar arreu que vivim en el nostre cervell. No va morir, però va canviar molt. Tal com es diu, es va convertir en una altra persona. Com que depèn del cervell com som, anem directament a l’esquerra, al passadís dels cervells. Oh, són aquí! Anemones de color crema en una dissolució, grans i petites, les que eren genials i les que no sabien ni comptar fins a dos.

Més endavant hi ha la secció dels fetus, de les persones en miniatura. Aquí hi ha nines, petits recipients; tot miniaturitzat, així que tota una persona pot cabre en un pot petit. Els més joves, els embrions, que quasi no es veuen, són peixos petits, granotetes, penjades d’un pèl de cavall en una dissolució de formaldehid. Els més grans ens mostren l’ordre del cos humà, el seu fantàstic embolcall. Criaturetes encara no humanes, petitons semihomínids, la seva vida mai no va arribar a traspassar la frontera màgica de la potencialitat. Tenen forma, però ni tan sols han crescut per a l’ànima, tal vegada la presència de l’esperit es relaciona d’alguna manera amb la grandària de la forma. En ells, la matèria amb una tossuderia somnolenta va començar a formar-se per a la vida, a agafar teixits, a compondre relacions d’òrgans, a endurir-se en la xarxa; ja havia començat la feina sobre l’ull i en preparava els pulmons, encara que quedaven molt lluny d’allà la llum i l’aire.

A la filera següent els mateixos òrgans però ja madurs, feliços que les circumstàncies els haguessin permès créixer per tenir les seves dimensions. Les seves? Com podien saber fins quan havien de créixer, quan aturar-se? Alguns no ho sabien: els intestins creixien i creixien, als nostres professors els era difícil trobar algun pot per fer-los-hi encabir. Encara més difícil era imaginar-se com podien cabre en l’estómac d’aquest home que figura a l’etiqueta en la forma de les seves inicials.

El cor. Tot el seu misteri ha estat d’un cop per sempre revelat, és aquesta massa amorfa gran com un puny d’un color crema brut. Perquè aquest és el color del nostre cos, un crema grisenc, un marró grisenc, lleig, cal recordar-lo. No voldríem pas tenir unes parets així a casa o un cotxe d’aquest color. És un color d’interior, de foscor, de llocs on no arriba el sol, on la matèria s’amaga en la humitat davant d’una mirada aliena, així que no cal que es faci veure. Tan sols amb la sang pot cedir a una extravagància; la sang ha de ser un avís, el vermell una alarma que la valva del nostre cos ha estat oberta. La continuïtat dels teixits interrompuda.

En realitat des de l’interior estem mancats de color. Quan el cor queda tot net de sang, és així com es veu, com un moc.

***

Tot el que té el seu lloc fix en aquest món, cada estat, església, filera de persones i tot el que ha mantingut la seva forma en aquest infern, es troba al servei de l’anticrist. Tot el que està delimitat, tot el que és d’aquí-fins allà, el que està a les rúbriques, anotat als registres, numerat, inventariat, certificat; tot el que està acumulat, posat a la vista de tot, etiquetat. Tot el que et manté: les cases, els sofàs, els llits, les famílies, la terra, la sembra, plantar, mirar com creix. Planejar, esperar els resultats, traçar plans, mantenir l’ordre. Per això, educa els teus fills fins que siguin grans, ja que els has parit de manera tan imprudent, i posa’t en camí; enterra els teus pares, ja que t’han portat a la vida tan irreflexivament, i marxa. Ves lluny, més enllà de l’abast del seu alè, més enllà dels seus cables i conductes, de les seves antenes i ones, que no arribin a atrapar-te els seus instruments sensibles.

Els tirans de qualsevol mena, els servents infernals tenen a la sang l’odi vers els nòmades, per això persegueixen els gitanos i els jueus, per això fan que tota la gent lliure s’estableixi, els determinen una adreça que per a nosaltres és una sentència.

El que volen és construir un ordre encarcarat, fer que el pas del temps sigui aparent. Que els dies siguin repetits i no es puguin diferenciar, construir una gran màquina en què cada criatura hagi d’ocupar el seu lloc i faci uns moviments aparents. Les institucions i els despatxos, els segells, les circulars, la jerarquia i els rangs, els graus, les instàncies i els rebuigs, els passaports, els números, les paperetes, els resultats de les eleccions, les promocions i les acumulacions de punts, col·leccionar, bescanviar unes coses per les altres.

Agafar el món amb l’ajuda dels codis de barres, donar una etiqueta a cada cosa, que se sàpiga quina mercaderia és i quant costa. Que aquesta llengua estranya sigui il·legible per a la gent, que la llegeixin les màquines, que a les nits en els grans soterranis de les botigues es facin lectures de la seva pròpia poesia de barres.

Mou-te, mou-te. Beneït qui camina.

DRAMA I ACCIÓ

Lluny de casa, a la botiga de lloguer de pel·lícules, buscant per les lleixes, renego en polonès. I de sobte s’atura al meu costat una dona baixa, d’uns cinquanta anys i que parla amb dificultats la meva llengua:

–Això era en polonès? Parles polonès? Bon dia.

Però aquí, malauradament, s’acaba el seu cabal de frases en polonès.

I segueix ja en anglès, que va venir aquí quan tenia 17 anys, amb els pares, i ara presumeix de la paraula marona en polonès. Després, deixant-me una mica perplexa, comença a plorar, m’ensenya el braç, assenyala l’avantbraç i parla de la sang, que allà, hi cap tota l’ànima i que la seva sang és polonesa.

Aquell gest maldestre recorda el gest d’un drogoaddicte –l’índex d’ella mostra les venes, allà on es clava l’agulla. Diu que es va casar amb un hongarès i que ha oblidat el seu polonès. M’abraça i se’n va, desapareix entre les estanteries amb els rètols «Drama» i «Acció».

Se’m fa difícil creure que es pugui oblidar la llengua, gràcies a la qual els mapes del món han estat esbossats. Segurament que en algun lloc la hi té entaforada. Potser està arraulida i polsosa en un calaix on hi ha els sostenidors i les calces, abandonada en un racó, com els tangues sexis que compres en un moment d’entusiasme i que després no hi hagut ocasió de fer-los servir.