per Ramon Farrés

L’obra d’Antoni Pous com a traductor és escassa, però substancial. D’una banda, va ser un pioner en la difusió als Països Catalans de dues figures a hores d’ara tan indiscutibles de la literatura i el pensament germànics com Walter Benjamin i Paul Celan; i, de l’altra és un dels autors de l’antologia Katalanische Lyrik im zwanzigsten Jahrhundert, que va significar la represa de la recepció de la literatura catalana als països de parla alemanya després de la Segona Guerra Mundial.

Antoni Pous (Manlleu, 1932 – Barcelona, 1976) es va formar al Seminari de Vic al final dels anys quaranta i començament dels cinquanta, i va ser el principal impulsor de l’antologia Estudiants de Vic 1951, que, prologada per Riba, donava a conèixer un aplec de poetes que va acabar sent conegut com el Grup de Vic i que incloïa —a més de Pous— Segimon Serrallonga, Josep Grau, Josep Junyent i Josep Esteve, entre d’altres. Ordenat sacerdot el 1956, va exercir durant un temps a Sant Hipòlit de Voltregà i a Igualada, on va crear el grup Lacetània i la revista Textos. El 1964 va decidir abandonar l'activitat religiosa i anar-se’n a Tübingen a fer estudis de filologia. Va ser en aquest context que es va interessar per l’obra de Walter Benjamin i en va traduir un recull d’assaigs que, tanmateix, no es van publicar fins al 1984, després de la mort de Pous, amb el títol Art i literatura.

A Tübingen, Pous va fer amistat amb el jove romanista Johannes Hösle, amb el qual va emprendre la tasca de donar a conèixer la poesia catalana contemporània al públic lector alemany. El resultat va ser l’antologia Katalanische Lyrik im zwanzigsten Jahrhundert, que presentava per primera vegada després de la guerra, en l’àmbit germànic, l’obra dels poetes més representatius del segle XX, de Maragall a Martí i Pol. A més, en la seva condició de lector de català a la universitat, Pous va formar un nucli de catalanistes que va tenir una importància capital en la renovació dels estudis de llengua i literatura catalanes als països de parla Alemanya.

L’any 1971 es trasllada a viure a Zuric, on va continuar ensenyant català a la universitat fins a la seva prematura mort, l’any 1976, víctima d’un càncer. Aquesta última etapa de la seva vida es caracteritza per la publicació del llibre de poemes El nou bon sempre seguit del desconhort a Jaume d’Urgell i la traducció d’una selecció de poemes de Paul Celan, que es dóna a conèixer el 1975 amb el títol Traduccions de Paul Celan.