per Sebastià Bennasar

Guillem Colom i Ferrà va néixer a Sóller el 1890 i va morir a Palma el 1979. Fou poeta, dramaturg, assagista i traductor. Inicià els estudis de teologia al Seminari de Mallorca, on va conèixer mossèn Llorenç Riber que li féu de mestre. Abandonà els estudis teològics per llicenciar-se, finalment, en lletres a la Universitat Barcelona. La seva curiositat intel·lectual no va acabar mai, com ho demostra el fet que es doctorés el 1962 —quan tenia setanta-dos anys— a la Universitat de València amb la tesi Ramon Llull i els orígens de la literatura catalana. L’any 1918 va residir a Madrid, on féu cursos de doctorat i visqué a la Residencia de Estudiantes, lloc que li va permetre conèixer alguns intel·lectuals de primer ordre, com ara Américo Castro.

Com a poeta fou membre de l’anomenada Escola Mallorquina i és autor dels llibres: L’amor de les tres taronges i altres poemes (1925), De l’alba al migdia (1929), Cançons de terra (1947), Ofrena mística (1949) i, sobretot, del poema en dotze cants El comte Mal (1950). En el to narratiu, èpic i llegendari d’alguns dels seus poemes, s’hi poden trobar traces de la influència de Frederic Mistral, escriptor que traduí. El 1933 va guanyar l’Englantina als Jocs Florals; el 1972 i el 1973 la Flor Natural i la Viola, per la qual cosa aquest darrer any va ser proclamat Mestre en Gai Saber.

Colom va escriure obres de teatre, com ara Antígona (1935), Cecília de Solanda (1945) i Jaume IV de Mallorca (1949). El 1972 aparegueren les seves memòries: Entre el caliu i la cendra (1890-1965).

Fou un dels membres fundadors de l’Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), que contribuí decisivament a la consolidació de la consciència nacional dels mallorquins i actuà com a nucli aglutinador dels intel·lectuals de l’època. Entre el 1945 i el 1950 va mantenir una tertúlia literària clandestina a casa seva. Pel que fa a la publicació en premsa, va ser col·laborador de La Nostra Terra i de La Veu de Catalunya.

Com a traductor destacà per les seves traduccions de Frederic Mistral, Tedòr Aubanèl, Henry Wadsworth Longfellow i Thomas Merton, però sobretot per la seva versió de l’Antígona de Sòfocles i, molt especialment, per la traducció juntament amb Miquel Dolç de l’obra cabdal de la literatura portuguesa, Els Lusíades, de Camões, publicada el 1964.

Per saber-ne més