per Alfred Largange

Aimé Césaire (Basse-Pointe, 1913-Fort-de-France, 2008), poeta i polític de Martinica, va ser un dels fundadors del moviment literari de la negritud i va destacar com a veritable anticolonialista.

Aimé Césaire va néixer al si d’una família nombrosa, el 26 de juny de 1913 a Basse-Pointe, municipi del nord-est de Martinica. El seu pare era funcionari i la seva mare costurera. Va ser un alumne brillant de l’Institut Schoelcher de Fort-de-France, la qual cosa li va permetre seguir els estudis secundaris com a becari del govern francès a l’Institut Louis Le Grand de París. Allà, hi va conèixer Léopold Sédar Senghor, una mica més gran que ell, el qual li va fer de protector.

A través del contacte amb els joves estudiants africans de París, Aimé Césaire i el seu amic guaianès Léon Gontran Damas, que va conèixer a l’Institut Schoelcher, van descobrir que una part de la identitat martiniquesa era rebutjada: el component africà. D’aquest fet se’n aniran adonant de manera progressiva, cosa que els farà sorgir una forta consciència de la situació colonial. El setembre de 1934, Césaire va crear amb altres estudiants antillans, guaianesos i africans (Léon Gontran Damas, los senegalesos Léopold Sédar Senghor i Birago Diop) la publicació L’Étudiant noir (L’Estudiant negre). En aquesta revista apareixerà per primer cop el terme «negritud». Aquest concepte, amb el qual Aimé Césaire va anomenar la reacció contra l’opressió cultural del sistema colonial francès, tenia com a objectiu rebutjar, d’una banda, el projecte francès d’assimilació cultural i, de l’altra, el menyspreu envers l’Àfrica i la seva cultura. El projecte de la negritud va ser més cultural que no pas polític, ja que es tractava de desenvolupar un humanisme actiu i concret que havia d’implicar tots els oprimits del planeta. Césaire va dir: «Sóc de la raça dels oprimits».

L’any 1935 va ser admès a l’Escola Normal Superior. Entre 1935 i 1936 va començar la redacció de la seva obra mestra, Cahier d’un retour au pays natal (Quadern de retorn al país natal). L’any següent, es va casar amb una estudiant martiniquesa, Suzanne Roussi. I el 1939 va tornar a Martinica com a agrégé de Lletres (màxima titulació per oposicions a França) per fer de professor, igual que la seva esposa, a l’Institut Schoelcher.

Per combatre l’immobilisme cultural de l’illa, la parella Césaire, amb l’ajut René Ménil i Aristide Maugée, va fundar el 1941 la revista Tropiques (Tròpics), amb l’objectiu que els martiniquesos tornessin a reconquerir el seu patrimoni cultural. La Segona Guerra Mundial va significar un bloqueig de l’abastiment de l’illa per part de França. A més d’una situació econòmica molt difícil, el representant del govern de Vichy, l’almirall Robert, va instaurar un règim repressiu, i la seva censura va afectar directament també la revista Tropiques. Aquesta s’aniria publicant, no pas sense dificultats, fins a l’any 1943.

La guerra va significar, també, l’estada a Martinica d’André Breton. El mestre del surrealisme va descobrir amb estupefacció la poesia de Césaire. El 1941, es van conèixer personalment. El 1944, Breton va redactar el pròleg del recull Les armes miraculeuses (Les armes miraculoses), que marcà l’adhesió de Césaire al surrealisme.

Convidat a Port-au-Prince pel doctor Mabille, agregat cultural de l’ambaixada de França, Aimé Césaire va passar sis mesos a Haití, on va impartir un cicle de conferències que tindrien una gran repercussió en l’àmbit cultural haitià. Aquesta estada haitiana deixaria una forta empremta també en l’obra d’Aimé Césaire. Hi va escriure un assaig històric sobre Toussaint Louverture i va dedicar una peça teatral al rei Henri Christophe, heroi de la independència.

Tot i que el seu compromís literari i cultural va construir sempre el centre de la seva vida, Aimé Césaire es va acabar involucrant en la política a partir de la seva tornada a Martinica. Pressionat per les elits comunistes, que buscaven una figura que representés la renovació política després de l’època sinistra de l’almirall Robert, Césaire va ser elegit alcalde de Fort-de-France, capital de Martinica, l’any 1945, quan tenia trenta-dos anys.

El diputat Césaire aconseguiria l’any 1946, com a rapporteur de la Llei, que les colònies (Guadalupe, la Guaiana Francesa, Martinica, la Reunió) esdevinguessin departaments francesos. Aquest canvi d’estatut corresponia a una poderosa demanda del cos social que volia accedir als mitjans de promoció social i econòmica. La departamentalització significava la reparació dels perjudicis de la colonització, però Aimé Césaire era igualment conscient del perill d’alienació cultural que amenaçava els martiniquesos. La preservació i el desenvolupament de la cultura martiniquesa van ser una de les seves prioritats.

Dividint la seva vida entre Fort-de-France i París, Césaire va crear, a la capital francesa, la revista Présence africaine (Presència africana), en col·laboració amb el senegalès Alioune Diop i els guadeloupencs Paul Niger i Guy Tirolien. Aquesta revista es convertiria en una editorial, on es publicarien, entre d’altres, les recerques de l’egiptòleg Cheikh Anta Diop i les novel·les de Joseph Zobel.

L’any 1950, a la revista Présence africaine es va publicar per primer cop el «Discours sur le colonialisme» (Discurso sobre el colonialismo, Editorial Akal, 2006), càrrega virulenta i anàlisi implacable de la ideologia colonialista europea, ideologia que Césaire compara, audaçment, amb el nazisme. En aquest text, l’autor cita els grans pensadors i polítics francesos i desvela els orígens del racisme i del colonialisme europeu.

Ben poc propens al compromís i revoltat per la posició del Partit Comunista Francès davant la invasió soviètica a Hongria, l’any 1956, Aimé Césaire va publicar una «Carta a Maurice Thorez» per explicar les raons que el van portar a abandonar el Partit. Al març de 1958, va crear el Partit Progressista Martiniquès (PPM) que tenia com a objectiu instaurar «un comunisme martiniquès responsable en el pensament i més atrevit en l’acció». El mot «autonomia» de Martinica estava al centre del discurs del PPM.

De manera paral·lela a una activitat política contínua (conservarà el mandat de diputat durant quaranta-vuit anys i serà l’alcalde de Fort-de-France durant cinquanta-sis anys), Aimé Césaire va seguir treballant en la seva obra literària. Va publicar diversos reculls de poemes, sempre marcats per un cert surrealisme (Soleil cou coupé, 1948; Corps perdu, 1950; Ferrements, 1960) (Sol clatell Cisellat, Cos perdut i Ferrament). A partir de 1956, es va orientar cap al teatre. Amb la peça teatral Et les chiens se taisaient (I els gossos callaven), un text agosarat i conegut per la seva impossibilitat de ser dut a l’escena, Césaire explora els drames de la lluita de la descolonització entorn del protagonista rebel, un esclau que mata el seu amo i és derrotat poc després com a víctima d’una traïció. La Tragédie du roi Christophe, 1963 (La Tragèdia del rei Christophe), va tenir un gran èxit a les capitals europees. Aquesta peça va permetre a l’autor tornar a la seva experiència haitiana, posant en escena les contradiccions i les dificultats a les quals estan confrontats els països descolonialitzats i els seus dirigents. Une saison au Congo, 1966 (Una temporada al Congo) posa en escena la tragèdia de Patrice Lummumba, pare de la independència del Congo belga. Une tempête, 1969 (Una tempesta), inspirat en el drama de Shakespeare, explora les categories de la identitat racial i els esquemes de l’alienació social. Al principi, va pensar en ubicar l’acció d’aquesta adaptació shakespeariana als Estats Units, però finalment es va decidir per les Antilles i no va realitzar el seu desig de reflectir l’experiència dels negres a Amèrica.

En total, Césaire, va publicar més de catorze obres, reculls de poemes, peces teatrals i assaigs. Sobre la seva obra, universalment coneguda, s’han organitzat nombrosos col·loquis i conferències internacionals. La seva obra ha estat traduïda a moltes llengües, com ara l’anglès, l’espanyol o l’alemany.

Aimé Césaire va morir a Fort-de-France el 17 d’abril de 2008. Per acomiadar el poeta, l’home d’acció i el portaveu de la negritud es van organitzar nombrosos homenatges i, també, un funeral d’Estat que va tenir lloc a Martinica el 20 d’abril de 2008.