per Pau Bori

Danilo Kiš (1935-1989) va ser, com ell mateix es definia, l’últim escriptor iugoslau. Els seus llibres s’han convertit en un valuós llegat literari sobre algunes de les grans tragèdies del segle XX: la guerra contra els nazis, l’holocaust i el totalitarisme estalinista.

Aclamat pel seu lirisme i ironia, l’obra de Kiš figura entre les lectures predilectes d’autors com ara Susan Sontag, Milan Kundera, Nadine Godimer o Salman Rushdie. Aquest darrer el va incloure en la llista dels deu millors escriptors europeus de la segona meitat del segle passat. Traduït a una trentena d’idiomes, en català només comptem amb l’acurada versió de Simona Škrabec d’Una tomba per a Boris Davidovič.

Danilo Kiš va néixer a Subotica, a la regió de la Vojvodina (Sèrbia). El seu pare, Eduard, era un jueu hongarès, inspector dels ferrocarrils iugoslaus. La mare, Milica, era montenegrina. Quan Hitler va ocupar Iugoslàvia el 1941, els Kiš vivien a la capital de la Vojvodina, Novi Sad, però de seguida van haver de fugir per refugiar-se en un poblet hongarès. El pare va ser detingut i conduït a Auschwitz on va morir. «Desaparegué per sempre», escriuria el seu fill, però «la seva absència tenia més força fins i tot que la presència de la mare». El 1947 els Kiš es van tornar a mudar, a Montenegro, a una llar llunyana i desconeguda.

Descobrirem tota aquesta traumàtica infància en la commovedora trilogia «Circ familiar», composta per Jardí, cendra (1965), Primeres tristeses (1970) i El rellotge de sorra (1972). En els dos primers llibres, la història és narrada des del punt de vista d’un nen, alter ego de l’autor. El pare —extravagant i visionari— és el protagonista de la novel·la que tanca la trilogia.

L’amor, la mort i l’estreta relació entre vida i literatura són alguns dels grans temes que trobem al llarg de l’obra Kiš. També n’és característica la utilització de textos no-literaris, com ara dossiers policials, el llibre de família o documents històrics. Aquest joc amb les fronteres de la literatura va suscitar acusacions de plagi en el seu país, arran de la publicació d’Una tomba per a Boris Davidovič (1976). Tan gran va ser la polèmica, que Kiš va dedicar tot un llibre, Classe d’anatomia (1977), a replicar les calúmnies i, a la vegada, presentar la seva estètica literària.

Kiš viuria bona part dels anys seixanta i setanta en diferents ciutats franceses, on treballava de lector de serbocroat. Excel·liria com a traductor de literatura francesa, hongaresa i russa al serbi. A partir del 1979, s’instal·là a París on va escriure l’Enciclopèdia dels morts (1983), recull de nou contes on fusiona les seves dues grans obsessions vitals: la mort i l’amor.

Va morir a la tardor de 1989 a la capital francesa. Uns dies després, l’escriptor serbi Borislav Pekić escrivia que, hores abans de morir, un dels seus amics més fidels li havia demanat si li feia mal alguna cosa. «Sí», va respondre Kiš. «Què?», preguntà l’amic. «La vida», sentencià Kiš. Al cap d’unes setmanes cauria el mur de Berlín i al cap de dos anys començaria la dolorosa desintegració del país que havia vist néixer un dels escriptors europeus fonamentals del segle XX.