per Montserrat Abelló

Denise Levertov (1923-1997), de pare rus jueu i mare gal·lesa, va néixer a Ilford, Essex Regne Unit. Va publicar el seu primer llibre de poesia als vint-i-tres anys, molt ben rebut per la crítica anglesa. Ben aviat es traslladà als Estats Units on va adquirir la nacionalitat americana el 1953. Va rebre nombrosos premis i mencions honorífiques, entre els quals el Guggenheim i el de la National Endowment for the Arts.

A part de la seva abundant obra en prosa, de la qual cal destacar els seus assaigs sobre poesia: The Poet in the World (1973) i Light Up the Cave (1981), ha publicat més de vint llibres de poemes, entre ells Jacob’s Ladder (1961), Taste and See (1964), The Sorrow Dance (1967), Relearning the Alphabet (1970), Dust (1975), Candles in Babylon (1982), Breathing the Water (1984) i Dove in Hive (1989), on es constata la seva manera singular de penetrar el misteriós amb la idea, influïda en un principi per aquells corrents renovadors que s’inicien en el grup del Blacj Mountain College i en els poetes de Nova York, que, seguint el pas marcat per William Carlos William i H. D. (Hilda Doolitle), la duen a manifestar que un poema no és solament l’expressió d’un seguit d’idees, sinó una seqüència fònica i sensual en si.

Així, tot i ser conscient dels problemes socials i sentir-se fortament lligada a la causa feminista i als seus orígens jueus, i haver pres part activa en la lluita contra la guerra del Vietnam i en moviments pacifistes, com es desprèn d’alguns dels seus poemes, per exemple en «Jacob’s Ladder», és encara més ella mateixa en aquells poemes —sovint amb fortes referències culturals— basats en la seva apassionada exploració del fons del sentiment i de l’ésser femení amb la convicció que el millor poema és el que registra aquesta cançó interior, com ara en «Variació i reflexió sobre un tema de Rilke» o en «Cançó del vent», o en altres de més senzills i directes, com «El bon somni».