per Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí

Nikos Kazantzakis (1883-1957) va néixer a Hiraklion, Creta, durant els anys de violents enfrontaments dels grecs de l’illa que maldaven per acabar amb la dominació otomana i adherir-se a la nova Grècia sorgida de la Guerra de Independència, el 1821.

Nascut al si d’una família de comerciants benestants, l’any 1902 es trasllada a Atenes i es matricula a la Facultat de Dret. Acaba els seus estudis l’any 1906, i comença a publicar els primers textos a la revista Pinakothiki, amb el pseudònim de «Karma Nirvana», nom que demostra la ja primerenca fascinació per l’ascètica i les religions orientals, sempre present en la vida i l’obra de l’escriptor. Aquell mateix any se’n va a París i assisteix als cursos de filosofia de Henri Bergson, de qui rep una gran influència intel·lectual i ètica. L’any 1917, una mica decebut de tantes quimeres metafísiques i meditacions budistes, sent la necessitat de passar a l’acció pura per tal de canviar el món. D’aquesta època és la trobada amb Iorgos Zorbàs —futur heroi de la novel·la homònima —, un personatge extravagant, espontani i ple de vida que fascinarà Kazantzakis i que, com el propi autor confessarà, «li ensenyà a estimar la vida i a no témer la mort». Plegats iniciaren l’explotació d’una mina de lignit, empresa que fracassà completament.

A partir de 1920 comença una època de fermentació espiritual, mentre es dedica simultàniament al periodisme i a la traducció d’obres d’autors clàssics al grec modern. Això li permeté subsistir i viatjar per tot Europa. Aquest pelegrinatge europeu acaba amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, amb l’ocupació de Grècia per part dels alemanys, l’any 1942, i la posterior Guerra Civil. Intentà reconciliar les dues posicions ideològiques (monàrquica i marxista) que provocaren aquell enfrontament fratricida, però s’hagué d’exiliar voluntàriament, incomprès i proscrit per l’església ortodoxa, a París. Kazantzakis morí el 1957, als setanta-dos anys d’edat, a Freiburg, sense arribar a gaudir del reconeixement de la seva obra, que el convertiria pòstumament en un dels màxims novel·listes del nostre temps.

Kazantzakis es dedicà a la novel·la tardanament. Es considerava més poeta èpic i tràgic que no pas prosista, i bona part de l’obra de joventut i maduresa és poètica i teatral. A l’edat de quaranta-vuit anys, gairebé desconegut com a literat al seu país, Kazantzakis començà la primera de les set novel·les, Alexis Zorbàs, una obra amb fort contingut autobiogràfic que es traduí a infinitat de llengües i que li donà fama internacional. Tanmateix, el reconeixement mundial li arribà a les darreries dels anys cinquanta amb les novel·les anomenades «cristianes» i se’l comparà, en qualitat literària i en pensament, amb l’escriptor francès Georges Bernanos, que tingué una gran influència a Europa durant el període d’entreguerres. Això s’explica pel fet que Kazantzakis fou un intel·lectual de forta preocupació ètica i, per aquesta raó, obert a molts influències culturals i religioses.

Kazantzakis fou traduït a bastament a la majoria de llengües europees a partir dels anys cinquanta. També ho fou al català, tot i que una mica més tard, a final dels anys cinquanta i a la dècada dels seixanta, quan es van traslladar a la nostra llengua dues de les novel·les més emblemàtiques, El Crist de nou crucificat (1959) i Alexis Zorbàs (1965). Posteriorment, aparegué la versió d’una obra menor, El simposi (1990). Les nou reedicions d’El Crist de nou crucificat demostren l’enorme difusió que tingué en un moment determinat a casa nostra.