La veu narrativa, des d’una focalització interna, mostra la diferència entre la realitat i la percepció, perquè en aquest punt hi ha un dels eixos argumentals de l’obra: posar de manifest la cara oculta que s’amaga darrere les aparences. Es tracta, en certa manera, d’una novel·la d’aprenentatge, però més que l’adquisició d’experiència, la protagonista avança cap a la comprensió de la realitat com un bosc de símbols que han de ser interpretats. És la lliçó que li dóna el pastor i que la Mila no captarà fins al darrer moment, quan ja serà massa tard.

La dimensió còsmica de l’obra ve representada per sant Ponç, el patró de la contrada, dual i ambigu, que genera desconfiança. Símbol de la fertilitat, té la seva ermita natural en el Bram, la font d’on neixen les aigües guaridores i on la Mila fa un gran prec. Amb el marit negat, li toca moure’s entre dos altres personatges carregats de significació: el Pastor i l’Ànima. El primer és l’element sublimador, creatiu (dóna nom a les coses, controla la realitat); el segon és depredador, destructor, fins al punt de matar el Pastor i acabar violant la Mila dins de l’ermita. És la realització, cruel i inhumana, d’aquell «gran prec»: el triomf de la vida universal, la constant i cíclica renovació còsmica que destrueix l’individu per tal de renovellar l’espècie. És aleshores que la Mila s’adona de tot i pren la seva primera decisió lliure: abandona el marit i la muntanya. L’equilibri entre l’espai de la sexualitat, de la força instintiva, i l’espai de la sublimació, de l’art, ha estat impossible. Pastor í Ànima formem una dualitat irreconciliable. Optar és, però, amputar-se. Per això, la vida humana és una tragèdia. I la força de Solitud és haver-ho sabut plasmar en la més estricta quotidianitat. Per això és considerada la novel·la més representativa del Modernisme, la que millor compagina la dimensió simbòlica amb una detallada i subtil anàlisi del món interior de la protagonista.