Oasi
Carles Batlle
Oasi
Raixid: Vam arrencar a córrer. La caseta cremava. Sortien flames per la finestra, la porta era tancada. Vaig sentit la mare que cridava el nom del meu pare i que demanava auxili. Les flames començaven a sortir per la teulada. Vaig voler entrar, obrir la porta, fer alguna cosa. No vaig poder... En Xavier em va donar un cop de puny i em va fer caure pel terra; després es va asseure a sobre meu i va començar a cridar amb totes les seves forces. Em pensava que s’havia tornat boig. En aquell precís moment el sostre es va enfonsar i ja no es va sentir res més, només l’udol del foc. Com un silenci eixordador.
Xavier: Aquella nit et vas quedar amb mi. Vam plorar tota la nit, i vam veure com es feia de dia... Els meus pares van acollir en Raixid, com si fos un fill, menjàvem plegats, tenies una habitació pròpia, ho compartíem tot.
Raixid: Tenia una habitació, a sota l’escala, tota per a mi sol. Sense finestres. Amb un llit per mi sol, amb una cadira per a mi sol. Em llevava d’hora i anava al forn, a comprar el pa. Em feia el llit. Donava el menjar als gossos. Agafava les deixalles del sopar, hi afegia una mica de pa sec i una mica d’aigua i feia la pasterada per als porcs. Després esmorzàvem plegats a la cuina i anàvem a l’escola.
Xavier: Sèiem junts a l’escola.
Raixid: Ningú no volia fer els treballs amb mi, deien que no en sabia, que no entenia les coses. Només els interessava que fos ràpid. Els agradava veure’m córrer. Quan jugàvem a futbol sempre em triaven el primer; després, si perdíem, em deien: per culpa teva, moro de merda.
Aixa: Quants nens hi havia, a l’escola?
Xavier: Trenta-cinc, més o menys, de totes les edats. T’estimaven. Era una manera de parlar, ho saps. Quan tornàvem a casa fèiem els deures junts. Apreníem junts. Les mateixes coses.
Raixid: Jo ajudava la cuinera...
Xavier: Però fèiem els deures junts.
Raixid: Tu em deixaves copiar els teus deures.
Xavier: I després jugàvem a la sala dels jocs. Sempre reies, i cridaves, me’n recordo. M’atabalaves.
Raixid: I et prenia les coses, i no te les volia tornar.
Xavier: Els diumenges anàvem de cacera. El pare ens duia de cacera. Vèiem sortir el sol.
Raixid: Jo duia els sarrons i m’encarregava dels gossos. Donava el menjar als gossos, com cada dia. Els gossos m’estimaven. Ells sí que m’estimaven, em llepaven la cara i s’adormien als meus peus.
Xavier: El meu pare et donava l’escopeta. Jo estava gelós.
Raixid: El teu pare em feia carregar l’escopeta. Jo odiava els diumenges.
Xavier: Però tu disparaves.
Raixid: No m’agrada disparar.
Xavier: Reies. Els pares t’estimaven.
Raixid: Sí, m’estimaven.
(Pausa.)
Raixid: La teva mare mai no va entrar a fer-me un petó abans d’anar a dormir. (Pausa.) Els diumenges tu veies com sortia el sol, jo ho veia cada dia. Encara ho veig cada dia.
Xavier: Raixid...
Raixid: Què?
Xavier: Creus que tenim els mateixos records?
Raixid: Retenim fragments del passat. Pregunta-ho. Ningú no et sabrà dir per què aquests i no uns altres, però..
Xavier: Hem compartit experiències...
Raixid: Però no compartim els records. I encara que ho féssim, mai no seria el mateix...
Aixa: Potser que deixem les fotos per a un altre dia.
Xavier: Potser sí. (Silenci.) Bona nit.
(Xavier surt. Pausa.)
Xavier: Aquella nit et vas quedar amb mi. Vam plorar tota la nit, i vam veure com es feia de dia... Els meus pares van acollir en Raixid, com si fos un fill, menjàvem plegats, tenies una habitació pròpia, ho compartíem tot.
Raixid: Tenia una habitació, a sota l’escala, tota per a mi sol. Sense finestres. Amb un llit per mi sol, amb una cadira per a mi sol. Em llevava d’hora i anava al forn, a comprar el pa. Em feia el llit. Donava el menjar als gossos. Agafava les deixalles del sopar, hi afegia una mica de pa sec i una mica d’aigua i feia la pasterada per als porcs. Després esmorzàvem plegats a la cuina i anàvem a l’escola.
Xavier: Sèiem junts a l’escola.
Raixid: Ningú no volia fer els treballs amb mi, deien que no en sabia, que no entenia les coses. Només els interessava que fos ràpid. Els agradava veure’m córrer. Quan jugàvem a futbol sempre em triaven el primer; després, si perdíem, em deien: per culpa teva, moro de merda.
Aixa: Quants nens hi havia, a l’escola?
Xavier: Trenta-cinc, més o menys, de totes les edats. T’estimaven. Era una manera de parlar, ho saps. Quan tornàvem a casa fèiem els deures junts. Apreníem junts. Les mateixes coses.
Raixid: Jo ajudava la cuinera...
Xavier: Però fèiem els deures junts.
Raixid: Tu em deixaves copiar els teus deures.
Xavier: I després jugàvem a la sala dels jocs. Sempre reies, i cridaves, me’n recordo. M’atabalaves.
Raixid: I et prenia les coses, i no te les volia tornar.
Xavier: Els diumenges anàvem de cacera. El pare ens duia de cacera. Vèiem sortir el sol.
Raixid: Jo duia els sarrons i m’encarregava dels gossos. Donava el menjar als gossos, com cada dia. Els gossos m’estimaven. Ells sí que m’estimaven, em llepaven la cara i s’adormien als meus peus.
Xavier: El meu pare et donava l’escopeta. Jo estava gelós.
Raixid: El teu pare em feia carregar l’escopeta. Jo odiava els diumenges.
Xavier: Però tu disparaves.
Raixid: No m’agrada disparar.
Xavier: Reies. Els pares t’estimaven.
Raixid: Sí, m’estimaven.
(Pausa.)
Raixid: La teva mare mai no va entrar a fer-me un petó abans d’anar a dormir. (Pausa.) Els diumenges tu veies com sortia el sol, jo ho veia cada dia. Encara ho veig cada dia.
Xavier: Raixid...
Raixid: Què?
Xavier: Creus que tenim els mateixos records?
Raixid: Retenim fragments del passat. Pregunta-ho. Ningú no et sabrà dir per què aquests i no uns altres, però..
Xavier: Hem compartit experiències...
Raixid: Però no compartim els records. I encara que ho féssim, mai no seria el mateix...
Aixa: Potser que deixem les fotos per a un altre dia.
Xavier: Potser sí. (Silenci.) Bona nit.
(Xavier surt. Pausa.)
Carles Batlle , Oasi Barcelona: Edicions 62, 2003.