Què és aqueix riu d’estrelles
que com anell guarnit de pedres fines
cenyeix la immensitat de l’hemisferi?
Jo ho preguntí als mitòlegs,
i un respongué: -És un raig de llet de Juno
caigut mentres donava el pit a Hèrcules-.
Altre em digué que Faetó, al caure
de son carro de foc, un astre, eixint-se
de son camí ordinari,
socarrimà l’espai en sa carrera.

No gaire satisfet de la resposta,
ne demanava als filosops i astrònoms.
Me respongué Aristòtil: -És un núvol
de vapors secs que més amunt de l’èter
cabellera de flames arrossega.
-No! -digué un seu deixeble-. En lo principi,
al començar lo sol los seus viatges
per la volta estel·lífera, son carro
deixà en lo firmament eixa rodera.
-Jo crec- digué Demòcrit-
que és la claror dels astres que a miríades
en la blavor sidèrea s’acongesten
com sobre el Nil los platejats nenúfars-.
Demaní son parer a Teofrastes,
i: -És això -em respongué- la soldadura
amb què Déu encaixà els dos hemisferis
que formen l’estrellada. Per l’escletxa
que deixa lo cosit, la llum de dintre
del firmament brolla i traspua a fora-.

Damaní el seu a un vell pastor de Núria
i em digué que és la via de Sant Jaume
per on, a son exemple,
les ànimes se’n pugen a la Glòria.

No sabia més lletra que ses cabres,
lo vell pastor de Núria,
mes posí sa contesta lluminosa
damunt la d’Aristòtil