El nombre dels qui s'entenen

“Parlant la gent s’entén”, diuen. Jo crec que, en general, la gent s’entén molt poc. Ara bé: l’única manera possible d’entendre’s és parlant. Només que això de “parlar”—de parlar per entendre el proïsme i per fer-se entendre per ell—no és cosa que es produeixi sempre en condicions mitjanament favorables. Si fem un recompte i una estimació de les paraules que al cap del dia encreuem amb la gent del nostre entorn, i n’analitzem l’abast i l’eficàcia, comprovarem que a penes ens han servit per a res. En realitat, sí, ens han servit per a molt: per a donar un ordre o un encàrrec, per a referir un acudit o una notícia, per a precisar un negoci o una nimietat familiar, i d’altres operacions de tràmit social, que, certament, constitueixen la part més voluminosa i urgent de la nostra vida pràctica. Però, ben mirat, tot això és encara “anterior” al propòsit i a la necessitat d’”entendre’ns”: d’entendre’ns els uns als altres, i d’entendre pelgats els problemes i les esperances que tinguem en comú. Parlar d’això últim és “conversar”. Et terme “conversa, en efecte, sol admetre aquesta accepció lleument restringida: es tracta d’una forma de “parlar-nos”, no massa mediatitzada per la pressa, i amb temes que, fins i tot partint del més trivialment anecdòtic, apunten a qüestions més vastes o penetrants. I la veritat és que no resulta freqüent de trobar enlloc massa “conversadors” de bona pasta. Hi ha un “art de conversa” que pocs poseeixen o aprenen. No és la mateixa cosa garlar que conversar, i tan abundants com els garlaires són d’escassos els conversadors.