FORTIÀ: Perquè sigui vàlida la confessió, primer has de penedir-te dels teus antics pecats.

DIANA: Dels que he comès, rai. Dels que no em puc penedir és dels que encara no he fet.

FORTIÀ: Has d’abrigar el ferm propòsit de no tornar-hi.

DIANA: Em mentiria a mi mateixa. ¿Vol que em menteixi a mi mateixa?

FORTIÀ: Escolta bé, filla meva: si no et proposes fermament de no reincidir, la teva contrició no és perfecta, la teva confessió no és vàlida.

DIANA: ¿Com vol que reincideixi si cada home és diferent?

FORTIÀ: Però el pecat és el mateix.

DIANA: Per a un home potser sí, per a una dona, no.

FORTIÀ: És el mateix perquè condueix al mateix lloc, per diferent que sigui l’experiència i per diferent que sigui el plaer que experimentes.

DIANA: Si Déu s’hagués fet dona en lloc de fer-se home, potser vostè em comprendria millor.

FORTIÀ: Déu està molt per sobre de l’home i de la dona i els comprèn tots dos. Recorda, a més, que Déu va voler néixer d’una dona per donar-nos aquesta mesura.

DIANA: Doncs a veure si vostè em comprèn d’una vegada.

FORTIÀ: Parla’m sense circumloquis.

DIANA: He volgut seduir un sacerdot.

FORTIÀ: ¿I no ho has aconseguit?

DIANA: Encara no.

FORTIÀ: Això vol dir que ets a temps de rectificar.

DIANA: ¿I si no pogués o no volgués rectificar?

FORTIÀ: Si no volguessis rectificar no hauries vingut aquí.

DIANA: No ho digui tan de pressa.

FORTIÀ: Pensa que sempre que indueixes un altre a pecar, assumeixes el seu pecat. I si aquest altre és un ministre de Déu, que ha de donar l’exemple, i tu l’ajudes a descarrilar-se...

DIANA: Estic disposada a assumir el seu pecat si ell no s’hi veu amb cor.

FORTIÀ: Un sacerdot no ha de ser mai pedra d’escàndol.

DIANA: ¿I si no n’hi ha, d’escàndol?

FORTIÀ: Un pecat és sempre un pecat.

DIANA: Però ja no ho és tant, ¿veritat?

FORTIÀ: Pot ser-ho encara més, si es dobla amb el pecat d’hipocresia.

DIANA: ¿En què quedem?

FORTIÀ: Creia que venies a demanar-me un consell.

DIANA: Així és.

FORTIÀ: El que tu busques és la meva conformitat per a pecar.

DIANA: El que jo vull és la seva ajuda.

FORTIÀ: Si persisteixes en la teva actitud no podré donar-te l’absolució, com jo voldria.

DIANA: Estic a les seves mans.

FORTIÀ: Els meus poders em són delegats i no puc fer-ne el que vull.

DIANA: Li repeteixo que estic a les seves mans... ¿Que no m’entén?

FORTIÀ: No sé si t’he d’entendre...

DIANA: ¿I la comunió, tampoc no me la voldrà donar, d’ara endavant?

FORTIÀ: La comunió s’ha de prendre amb l’ànima ben neta.

DIANA: ¿Que potser no hi vinc prou, de neta?

FORTIÀ: No ho sé. Tot això que em dius em fa témer que no.

DIANA: Li faig saber que cada vegada que vinc a combregar, abans em banyo ben banyada i em perfumo tot el cos. ¿Encara no se n’ha adonat?

FORTIÀ (després d’un silenci). ¿Que potser ets aquella que cada vegada que li dono la sagrada forma...?

DIANA: Se li obre l’escot; sí pare, sóc jo.

FORTIÀ: Què dius, ara! Mare de Déu santíssima!