A tu em giro, Art de la Poesia,
que saps alguna cosa de remeis;
intents de mitigar el dolor amb Fantasia i Verb.
C. Cavafis (traducció de Joan Ferraté).

Hauria volgut trobar-te a Alexandria i oblidar els cossos tímids pels qui no ha estat feta la voluptat de l'ardor! Sí, hauríem visitat les tombes d'aquells morts que no envelliren, bells i amb llessamins als peus, com desigs sense ni un sol matí lluent. I una vesprada d'estiu, al cafè Savoritis, hauria sabut de l'art d'embolcallar dolors amb paraules i que és dolç el clam del fill de Cleandre contra els dies. Per què no he sabut trobar-te a Alexandria?
Guarde en la memòria mots que altres m'han ofert i els dic cada vegada que uns ulls em fan mirar enrere i encara sent la tremolor dels llavis. Cada vegada que un cos dibuixa ritme i bellesa entre rutines i albes. Cada vegada que al moll o a la taverna un vell festeja darrers moments amb vins i músiques i tristesa. I així t'he anat deixant pels llocs que em pertanyien: damunt d'aquella taula a la taverna del Carme, pas a pas quan la ciutat s'adorm de crits i d'esperances, i en el record de tanta murta estesa en els carrers gastats dels dies.
De tant en tant aguaite i ningú no traspassa el llindar de la casa de Lepsius. Si el déu t'abandonà, per què em fereix encara l'insòlit cant, les vanes esperances?