Joan Sales, un adaptador creador

Visat núm. 3
(abril 2007)

per Marta Pasqual

Una de les facetes probablement més desconegudes del novel·lista Joan Sales i Vallès és la seva tasca com a adaptador infantil i juvenil, una activitat que va desenvolupar a principi de la dècada dels cinquanta i que, pel fet d’adreçar-se als infants, cal interpretar com un projecte col·lectiu o de servei, de la mateixa manera que les seves edicions i traduccions.

Uns anys abans, en plena Guerra Civil, Sales havia escrit una carta al seu amic i poeta Màrius Torres, en la qual afirmava que «el gra de sorra amb què penso contribuir algun dia a la nostra literatura serà modestíssim però voldria, que modest o no, servís a la construcció d’una catedral». Alhora, s’encarregava de deixar molt clar que aquesta catedral no podia ser només una cúpula suspesa en l’aire i feta únicament de «cultura i bones maneres». Efectivament, la literatura infantil, escrita en un llenguatge planer, pensada per lectors en etapa de formació i, per tant, sense cap voluntat d’adreçar-se a les minories selectes, serveix per inserir els lectors més joves de la comunitat dins d’un context social i cultural, alhora que actua com a mitjà de transmissió d’uns valors determinats. Adaptar textos i fer-los aptes per als nens no significa sinó dedicar-se a posar les bases d’aquesta somiada catedral, ja que només si les noves generacions, aquelles que en un futur forniran l’aliment a les següents, reben els estímuls literaris pertinents, la catedral podrà enlairar-se sòlidament. Entre 1950 i 1953, Sales va recollir i adaptar una cinquantena de rondalles que van aparèixer publicades en forma de quatre llibres. Com ja advertia el mateix adaptador en el pròleg del tercer d’aquests volums, els textos procedien de moments històrics diversos: «l'Època Clàssica (del segle XIII al XV), la Decadència (del XVI al XVIII) i la Renaixença (del XIX ençà)». Aquestes rondalles tant podien haver estat escrites per autors cultes (Ramon Llull, Frederic Mistral, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Esteve Caseponce, Antoni M. Alcover), com ser anònimes. En els reculls es detecta una clara voluntat de representar tot el domini lingüístic català, de dibuixar una cultura completa o, en altres paraules, de cultivar aquell «Pi de les Tres Branques» que va donar nom a un poema de Jacint Verdaguer i que serviria també a Sales per crear una col·lecció dins la seva editorial Club Editor. Es tracta d’unes adaptacions, doncs, que es presenten com un autèntic viatge «a través de la nostra història literària i de la nostra geografia lingüística». Tan sols cal fixar-se en els títols per adonar-se de la veritat d’aquesta frase: Rondalles de Guimerà, Caseponce i Alcover (1950), Rondalles gironines i valencianes (1951), Rondalles d’ahir i d’avui (1952) i Rondalles de Ramon Llull, Mistral i Verdaguer (1953). Tot just un any després, el 1954, Sales s’embrancà en un nou treball d’adaptació. Aquesta vegada, però, no prenia textos curts com a base sinó que es disposava a reescriure la gran novel·la cavalleresca de l’època medieval, Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, és a dir, una de les obres catalanes més importants de tots els temps, tal i com ho demostra l’alt nombre de traduccions que se n’han fet (espanyol, anglès, francès, italià, suec, neerlandès, finès, romanès, etc.). La voluntat de Sales era convertir aquesta novel·la en un relat per als més joves. Més encara: com que Sales admirava profundament aquesta novel·la medieval, volia popularitzar-la i fer-la arribar al màxim nombre de gent possible.

Joan Sales
Joan Sales, vers 1980. Foto: Barceló. Arxiu Serra d’Or