Des de la data de la seva publicació, aquesta traducció de
Fulles d’herba ha tingut un colossal
èxit de crítica i públic. Hem arribat a la setena edició, i sembla ser que les
ventes segueixen, en comptagotes, sí, però no s'aturen pas. Al mateix temps, ha
merescut els premis Cavall Verd Rafel Jaume i el Serra d'Or, tots dos de
traducció poètica. Crec que aquest llibre imprescindible de la literatura
universal ha arribat en un moment en què necessitem més alegria, més il·lusió i
més esperança que mai, un moment en què nosaltres, els catalans, també estem
preparats per a un nou futur i un nou país que junts volem construir. O sigui,
els miracles sí existeixen. I en bona part crec que l'esperit d'aquesta època
nostra, desafiadora i emocionant, ha estat alimentat per l'entusiasme generador
de Walt Whitman i les seves Fulles
d'herba.

Durant quaranta anys, Walt Whitman va treballar en
aquesta obra magna a contracorrent dels gustos i de les modes imperants de
l’època. Whitman utilitza un estil molt directe, quasi absolutament mancat de
metàfores, perquè pretén parlar del món amb una claredat i honestedat
impressionants, inaudits fins llavors. Però en aquells dies no es va entendre
així. La gran majoria de personatges del seu moment varen acusar l’autor de
blasfem, de barbàric i d’irresponsable. Whitman fou atacat amb la certesa que
allò que ell feia no era cap altra cosa que cridar i vomitar, damunt del paper,
una prosa retallada i mal escrita.

La meva traducció havia de reflectir i evidenciar,
subtilment, totes aquestes qüestions. L’essència de Walt Whitman i el que representava,
i a això s’hi arriba després de molta lectura i molta investigació prèvia. Per
això he comparat la meva traducció amb les traduccions castellanes, franceses,
italianes, portugueses i alemanyes, entre d'altres. D'aquesta manera jo no
estava sol i Whitman aconseguia arribar a sublimar tots els matisos possibles.

La feina d'un traductor s'assembla molt a l'aventura d'un
heroi a través del pelegrinatge mític que descriu, antropològicament i
literària, Joseph Campbell dins The Hero
With a Thousand Faces. En un acte quasi ritual, el traductor es mata,
talment un màrtir, per donar pas a l’altre, un altre cos com a símbol d'una
altra realitat. El traductor, voluntàriament, destrueix el seu ego per donar
lloc a un altre ego, un altre ésser. Per traduir, primer de tot, cal ser
generós i, després, cal saber, i molt. I voler saber més. Ja que traduir no és
trair, traduir és triar. O sigui, atrevir-se a atrevir-se. Ja que el traductor
ha de fer tries constants, ha de decidir, ha de revisar, tornar-hi. És d’aquesta
manera, amb ganes de conèixer i de compartir, que una bona traducció és fidel.
Però no parlo de la fidelitat de paraula per paraula i lletra per lletra. El
mot és molt més que un signe ortogràfic. Creure això és mitificar el Google
Translator.

Per a mi, ser fidel és un procés d’adaptació en què la
persona que tradueix ha de trobar les característiques pròpies d’un text i,
després, introduir-les en una altra llengua, amb el seu context, la seva
història, les seves variants. Fer que allò que funciona en un codi pugui també
funcionar en l’altre. Si Walt Whitman fa servir una llengua viva que emmiralla
totes les possibilitats multiplicades de la llengua anglesa, jo vaig haver
d’adaptar aquesta idiosincràsia creant un Whitman pancatalà amb tots els
registres, tots els dialectes i rastres de totes les possibilitats de la nostra
llengua repartida per tots els cantons possibles de la geografia que ens emmarca.
Per demostrar la riquesa de les dues llengües, el seu poder indòmit, la seva
consistència i consciència. El Whitman panteista, absolut, de Leaves of Grass havia de ser igual de
panteista i absolut a Fulles d’herba.

El traductor, doncs, és com un recipient, que es buida,
com la pell d’una garrofa, i introdueix dins seu un fruit aliè però en
sintonia. Deixes de ser tu per ser-ho tot. Nova vida concordant. Llavors es pot
entendre el traductor com un empelt arborescent estremidor, o com un ventre que
es prepara per ser prenyat. Per aquest motiu no pots ser protagonista del teu
propi embaràs: el que veritablement importa és el fruit que acabes donant. Una
operació quasi quirúrgica, o sigui, totalment fisiològica, en què el cos
receptor no ha de poder rebutjar el nou membre que se li introdueix, seminal
com la lletra, carn nova, ja que, si no fos així, llavors es produiria el col·lapse.
Com va dir Claudel:«No es tracta de traduir
sinó de transsubstanciar.»

Aquesta és la clau, esdevenir l’altre per ser-lo i
treballar en nom seu, crear a partir seu. Conquerir l'impossible. Conquerir la
totalitat. Esdevenir-la. Per això sempre he pensat que un traductor, més que
saber domar la llengua d’origen, ha de saber dominar la llengua de destinació.
O sigui, ha de ser un creador. I això no vol dir que sigui poeta o narrador o
músic o pintor com a font d’origen. Dic que ha de crear, i el material que
utilitza per crear són les paraules. Mentre existeixi, doncs, aquesta passió,
aquestes ganes de crear i de compartir, aquesta generositat, estem salvats.

Les condicions per als traductors literaris són cada cop
pitjors, degut a les múltiples problemàtiques encadenades del sector i a aquest
període en què tothom intenta inventar trampes que empitjoren les
particularitats dels diferents treballs proposats. I, tot i els mals temps
constants, hi segueixen havent traductors. Perquè queden molts llibres meravellosos
que estan esperant algú que els tradueixi. Autors que ens criden i ens esperen
des de la gran foscor penetrant i penetradora. I per això crec que el que cal
és atrevir-se a atrevir-se. Sí, atrevir-se a atrevir-se. D’aquesta manera,
sense por i sense sotmetiment, s’aconsegueix arribar a la victòria definitiva,
a l’or que en queda d’aquest procés alquímic que és traduir.