Helena Vidal

Ricard San Vicente

Xènia Dyakonova

Montserrat Franquesa

Marta Nin

Vladímir Nabókov ja era un escriptor cèlebre entre la nombrosa comunitat russa a l’exili quan va començar a escriure narrativa en anglès. Encara no tenia quaranta anys, i ja havia publicat en rus gairebé una seixantena de relats, nou novel·les i incomptables versos. El pas a l’anglès estava motivat pel fet que començava a adonar-se de la progressiva disgregació de la comunitat d’exiliats russos i, sota el règim soviètic, no entreveia cap possibilitat de publicar al seu país d’origen. Si bé dominava perfectament l’anglès, aquesta voluntària migració lingüística la va viure com una «tragèdia personal». Afirmava que va ser com aprendre a fer servir les mans havent-ne perdut gairebé tots els dits. Però en anglès també va ser ben prolífic: va publicar nou novel·les i deu contes. Paral·lelament, a mesura que els seus llibres escrits en anglès sortien a llum, anava traduint la seva obra russa a l’anglès amb l’ajuda d’un traductor russoamericà (amb el temps aquest traductor va ser el seu fill Dmitri). De vegades, aquest procés d’autotraducció desembocava en una reescriptura profunda del text, un dels motius pels quals Nabókov considerava que la versió definitiva de la seva narrativa autotraduïda era l’anglesa. Tot i això, quan es tracta de fer una traducció dels textos que Nabókov va escriure originalment en la seva llengua materna, penso que és determinant disposar de l’original rus i confrontar-lo amb la versió anglesa. És aquest exercici de comparació el que he dut a terme a l’hora de traduir al català la majoria de relats del recull Senyals i símbols, publicat per Godall Edicions. Per a aquesta antologia vaig triar tretze contes, dels quals dos eren en rus (sense autotraducció anglesa), dos eren en anglès (llengua en la qual van ser escrits), i nou eren autotraduccions del rus a l’anglès.

Xènia Dyakonova

Ivan Garcia Sala

Es podria dir que el 2023 ha estat l’any Tolstoi a Catalunya, tot i que no es commemorava el bicentenari de la mort de l’escriptor rus (això es va fer el 2010) ni el centenari del seu naixement, que se celebrarà el 2028. La raó: s’ha publicat l’obra magna de l’escriptor, Guerra i pau, traslladada per primer cop directament del rus, de la mà de Judit Díaz (Edicions de 1984). I, a més, han aparegut quatre traduccions de novel·les i relats, alguns dels quals són els textos de maduresa més importants de l’escriptor rus, com La Sonata a Kreutzer, curiosament traduïda tant per Miquel Cabal a l’editorial Flaneur (que hi afegeix un article de Tolstoi mateix explicant el sentit de la novel·la) com per Arnau Barios al Club Editor. La traducció de Barios s’inclou dins del volum Tres novel·les, juntament amb dues obres tan significatives com són La mort d’Ivan Ilitx i Khadjí-Murat, i un ampli aparell de notes del traductor i il·lustracions per fer més proper al lector el món caucàsic.

Arnau Barios

Per anar bé, hauríem d’apuntar-ho mentre traduïm: cada entrebanc, cada renúncia, totes les vies imaginades i finalment preses, les trampetes i les compensacions, els abandonaments, les petites alegries. En sortiria un diari de traducció (una cosa molt de Tolstoi, els diaris!), una espècie de registre minuciós en què idealment hauria quedat constància de totes les giragonses de la recreació, incloses les opcions descartades. Seria impossible, és clar, perquè multiplicaria la feina i distrauria, però tindríem el testimoni i la justificació d’unes decisions que, des d’un cert allunyament, ens sobten (suposo que també ens confrontaria, ai, amb més d’una mala idea i més d’un error): una manera d’entendre el que fèiem tal com ho enteníem llavors.

Miquel Cabal Guarro

La meva experiència traductiva amb Lev Tolstoi és triple. L’any 2013 en vaig traslladar al català la Confessió, que va publicar Angle. Deu anys després, el 2023, han aparegut les meves traduccions de La Sonata Kreutzer (Flâneur) i d’Un matí del terratinent (Cal Carré). Si bé aquestes tres peces és evident que no formen un corpus gaire destacable en termes quantitatius (cal tenir en compte que, a més a més de ser només tres, són obres més aviat breus, sobretot si pensem que l’autor no va exhibir sempre tanta mesura), els tres llibres en qüestió sí que representen una mostra significativa de les diverses maneres literàries de Tolstoi.

Judith Díaz Barneda

Fa deu anys, i tot just acabada de publicar la meva traducció dels Poemes escollits de Joseph Brodsky per a Edicions de 1984, l’editorial va posar sobre la taula la proposta de traduir Guerra i pau, de Lev Tolstoi. Tot just acabava de publicar una traducció literària de poesia, un llibre de gairebé cinc-centes pàgines i de força complexitat, en la qual havia estat treballant uns tres anys, i em semblava difícil haver de trobar mai més una traducció més complicada que aquella. Ara, un cop vistos aquests dos treballs amb perspectiva, no m’atreviria a afirmar que el nou projecte va superar les meves expectatives pel que fa a la complicació, però sens dubte sí en volum: quatre llibres i un total d’unes dues mil pàgines que em van tenir entretinguda durant deu anys.

Marta Nin

Disposats en ordre cronològic de composició, els contes del recull Quanta terra necessita una persona, publicats per Comanegra, són un tast de la narrativa tolstoiana des del vessant tant formal com temàtic, i revelen també l’evolució que va seguir el pensament filosòfic de l’escriptor. Els relats en qüestió són: «Albert», «Tres morts», «La història d’un cavall», «Quanta terra necessita una persona», «Dues versions diferents de la història d’un rusc amb el sostre d’escorça de til·ler» i «Després del ball». La meva traducció està basada en l’edició de l’obra completa de Lev Tolstoi en vint-i-dos volums publicada a Moscou (1978-1985), juntament amb consultes puntuals a l’edició de l’obra completa en noranta volums publicada a Moscou (1935-1958).

Raul Ciannella

L’any 2023 Sfabula Editorial va publicar Una dona amb tres ànimes i altres relats futuristes, de Rosa Rosà. L’autora va ser un dels noms més destacats del moviment futurista italià i també del feminisme durant la segona dècada del segle xx. Malgrat això, encara ara no forma part del cànon literari italià.

Inés Garcia López

Amb la publicació l’any 2023 en català de la Saga de Kormákr, a càrrec d’Adesiara, s’obre un nou camí en la història de les traduccions de la literatura escandinava al català. Aquesta història és bastant breu, sobretot si ens atenim al cas islandès. Si consultem la base de dades de Visat que recull les traduccions fetes al català des de les llengües nòrdiques, veurem que la literatura sueca ha estat la més popular, tot i que les traduccions del noruec són pioneres per la introducció al final del segle xix de l’obra d’Ibsen als teatres catalans (https://visat.cat/articles/ibsen-i-fosse,-contemplant-els-fiords/44)

Ivet Zwatrzko i Pou

Quan vaig començar a ser prou àgil en francès i en italià, llengües d’adopció a les quals sempre m’havia sentit atreta per una raó o una altra, vaig decidir que només en llegiria els autors en versió original. Però, sense dir-ho gaire alt ni fer-ho massa públic, sovint torno a les traduccions catalanes per comparar fragments, per aclarir significats, per verificar lectures. De vegades, et sorprens perquè la lectura no es confirma, sinó que es matisa o es contradiu, i els significats no sempre es fan més nítids i precisos: pot passar que la paraula que no coneixies i de la qual intuïes el sentit molt vagament s’eixampli o es desdobli, també en la direcció de la teva llengua materna.

Dolors Udina Udina

Benvinguts a l’acte de presentació de les obres finalistes del VIII premi PEN de Traducció. En aquesta ocasió, exercim com a jurat Francesc Parcerisas, Marisa Presas, Maria Llopis, Yannick Garcia i jo mateixa.

Ens fa il·lusió poder fer presentar les quatre traduccions finalistes dins del marc de la Setmana i en aquesta tarda dedicada gairebé del tot a la traducció, una tasca imprescindible per enfortir una literatura, que any rere any va adquirint el reconeixement que mereix.

Josefina Caball Caball

Permeteu-me que comenci amb un breu apunt biogràfic de l’autora per situar l’obra. Alice Walker va néixer al si d’una família nombrosa de masovers, a Eatonton, un poble de l’estat de Geòrgia l’any 1944, és a dir, encara no vuitanta anys després que la llei d’emancipació dels esclaus entrés en vigor; per tant, va conèixer de primera mà la segregació a les escoles. Quan era petita va perdre un ull per un accident, i la seva mare, pensant que li aniria més bé escriure que no pas fer feines de casa i al camp, li va donar una màquina d’escriure.

Corina Oproae Oproae

Primer de tot vull agrair al jurat del Premi PEN haver triat aquest llibre com a finalista. L’estiu que la mare va tenir els ulls verds, la primera novel·la de l’escriptora moldava Tatiana Țîbuleac, s’ha considerat un autèntic fenomen literari a Romania. Ha impactat crítics i lectors de diferents països i ha obtingut diversos premis, com ara l’atorgat per la Unió d’Escriptors Moldaus, la revista romanesa Observator Cultural o el premi Cálamo, Llibre de l’any 2019.

Mireia Vargas Urpí Vargas Urpí

Victòria Alsina Alsina

Aquest any en fa cent de la mort de Katherine Mansfield (1888 - 1923), escriptora modernista de primer ordre. Sembla, doncs, un moment escaient per fer balanç de la trajectòria d’aquesta autora a casa nostra.

Montserrat Franquesa Franquesa

Arianna Squilloni Squilloni

Penses en l’editorial Joventut i quina imatge se t’acut? Quina imatge la representa? Potser cadascú de nosaltres en visualitzaria una de diferent… Per part meva, diré que penso en un far. I no només un de genèric, sinó un de ben concret: la torre d’Hèrcules.

Raül Garrigasait Garrigasait

No es dona gaire sovint, enlloc del món, que una col·lecció editorial faci cent anys, i encara menys si és de traduccions del grec i el llatí. Això és el que ha passat entre nosaltres el 2023: la «Col·lecció dels Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge» ha celebrat el primer segle d’existència, amb més de quatre-cents quaranta volums publicats i un plantejament a llarg termini. És una bona ocasió per recapitular i repensar els orígens i el sentit del projecte.

Laura Huerga Huerga

Només fa uns quants mesos que la nova Junta del PEN treballem per crear, renovar i consolidar els comitès a fi d’enfortir-los amb més participació dels socis.

Karo Kunde i Mariona Masgrau Kunde i Masgrau

Que la lectura d’aquest article sigui o no una pèrdua de temps no ho podem predir. El que sí que us podem dir que llegir-lo durarà dotze minuts i quaranta-sis segons i hi afegim les paraules d’Ende (2019): «Allò que els homes facin amb el temps és una cosa que han de decidir ells mateixos.» (186).

Anna Cris Mora Cris Mora

Josep Vallverdú i Aixalà és molt conegut en el món de les lletres catalanes com a escriptor prolífic de literatura infantil i juvenil. Tanmateix, la seva activitat literària no s’ha centrat només en aquest gènere, sinó que també ha escrit assaigs, teatre, poesia, llibres de memòries, articles, crítica literària, llibres de viatges sobre les comarques catalanes, guions cinematogràfics, etc.

Blanca Pujals Pujals

La idea dels Petits Plaers neix de la pròpia experiència com a lectora i prescriptora de llibres als meus amics. Vaig estudiar Dret a la UPF i els meus amics són advocats, farmacèutics, enginyers o economistes més que no pas de lletres. Quan vam acabar la carrera i disposàvem de més temps per llegir, molts van voler recuperar l’hàbit de la lectura i em demanaven que els recomanés llibres.

Aniol Rafel Rafel

«I ara, dona’m les paraules.» Així comença Memòria del buit, de Marcello Fois, en traducció d’Anna Casassas, i em sembla que és la millor manera de començar aquest article.

Irene Tortós-Sala Tortós-Sala

L’any 2000 naixia el Premi Llibreter, un guardó organitzat pel Gremi de Llibreters de Catalunya, que atorguen les llibreries del nostre país. L’esperit del Premi és guardonar obres que per la temàtica i per la qualitat literària mereixen una atenció especial dels professionals del sector i afavorir-ne la difusió promovent-los a les llibreries.

Montserrat Camps Camps

Enhorabona als premiats i als finalistes.

Donar un premi no és mai fàcil, perquè, ¿qui és capaç de fer de jutge d’allò que és millor? Potser podem estar d’acord en allò que és bo, però destacar allò que és millor o el que és el millor, en superlatiu, sempre és arriscat: implica subjectivitat, presa de posició i, per tant, risc.

Anna Casassas Casassas

A propòsit de la traducció Pedres a la butxaca, de l’autora algeriana Kaouther Adimi (Alger, 1986), voldria parlar de l’elecció de la llengua d’escriptura, un assumpte que fa temps que em fa rumiar.

Pere Lluís Font Font

Amb els Pensaments i opuscles, de Pascal, m’he proposat fer parlar extensament en català un autor que ha dit ben dites en francès coses essencials sobre la condició humana i que en el seu moment històric resulta la figura central de la cultura no solament francesa sinó europea, en el quàdruple àmbit de la ciència, la filosofia, la literatura i la religió.

Feliu Formosa Formosa

Nelly Sachs és la segona de les tres poetes jueves que he traduït durant els últims sis anys. La primera va ser Else Lasker Schüler, nascuda el 1869, poeta i narradora que va emigrar a Jerusalem des de Suïssa l’any 1939 i va morir el 1945 després de publicar el seu últim llibre, El meu piano blau. Aquest és el llibre que va aparèixer l’any 2017, editat per Adesiara, que també m’ha publicat Als estatges de la mort, de Nelly Sachs, de qui parlaré breument més avall.

Marta Pera Pera

Quan em van proposar traduir Apeirògon, primer de tot, naturalment, em va sorprendre el títol: una paraula que jo no havia sentit mai.

Marta Pera Pera

La meva història amb Virginia Woolf arrenca al final dels vuitanta. En aquella època, tot i que jo tot just començava a traduir, en Francesc Vallverdú, d’Edicions 62, m’havia encarregat uns quants autors de pes ‒James, Faulkner, Conrad, Musil… Veient que confiava en mi com a traductora, em vaig atrevir a proposar-li la traducció d’algun llibre de Virginia Woolf, que per a mi, en aquell moment, era l’autora més desitjable i admirada. Com a lectora, els llibres que n’havia llegit –Mrs. Dalloway, Al far, Orlando, Una cambra pròpia i part dels diaris–em tenien fascinada.

Dolors Udina Udina

       Ningú no veu la llum sinó arriscant-se

                                                                                                                                                                  per allò que no és llum.

                                                                                                                                                                 Antoni Ferrer, Lux Aeterna

Jaume Almirall Almirall

Odisseas Elitis (1911-1986) destaca en el panorama de les lletres neogregues per l’obra poètica, de gran riquesa i originalitat: una veu vigorosa que sap trenar magistralment tradició i modernitat, com també grecitat i universalitat, i que li va valer, el 1979, el Premi Nobel de Literatura.

Eusebi Ayensa Ayensa

El 3 de novembre de 2021 moria sobtadament a Nicòsia el professor, director teatral i poeta Mikhalis Pierís, nascut l’any 1952 a Eftagònia de Xipre, a la regió de Lemessós. Conegut sobretot pels treballs dedicats a alguns dels escriptors més significatius de les lletres gregues medievals i modernes, com també per les seves versions teatrals d’aquests mateixos autors amb companyies d’actors formades sobretot per alumnes de les universitats de Creta i Xipre, en les quals havia treballat, amb els anys havia anat forjant una sòlida obra poètica, aplegada el 2010 en el volum Metamorfosis de ciutats (Poemes 1978-2009).

Eloi Creus Creus

La necessitat d’una nova traducció de Safo

Els clàssics, ja se sap, es van retraduint. I és bo que sigui així. No és que cap nova traducció n’invalidi una d’anterior. [1] Dues o més traduccions poden conviure amistosament. L’Odissea de Mira no invalida ni tapa, ni de bon tros, la de Riba, i totes dues poden trobar el seu públic.

Maria Sempere Sempere

L’editorial Les Hores va néixer fa cinc anys amb la voluntat de publicar narrativa de ficció en llengua catalana. Els temes que ens interessen són els que han preocupat la humanitat des de l’inici dels temps: la vida, la mort, l’amor, les relacions humanes… Els nostres textos pretenen ajudar-nos a entendre i a reflexionar sobre la vida i el viure, i també qüestionar la realitat i el món que ens envolta, per intentar millorar-lo.

Nina Valls Valls

Margarida Castells. La literatura àrab, una gran desconeguda

Margarida Castells és traductora i professora de llengua i literatura àrabs a la Universitat de Barcelona. Va estudiar i es va doctorar en filologia semítica a la mateixa facultat en la qual treballa, hi ha mantingut vincles pràcticament al llarg de tota la seva trajectòria i, recentment, hi ha obtingut plaça definitiva.

Victòria Alsina Alsina

Hermínia Grau Aymà (Barcelona, 1897 – 1982), filla de Joan Grau i Llopis, nascut a Valls, i de Maria Aymà i Mensa, natural de Barcelona, era la petita de quatre germans d’una família de Gràcia d’ambient «més aviat lliurepensador», segons que ens diu la seva filla Eulàlia Duran, que també explica que una germana més gran, Raquel, morta molt jove, havia estat una de les primeres dones de l’estat que cursà la carrera de medicina i l’exercí. Ens informa, també, que Hermínia «era d’esperit inquiet i es formà una cultura autodidacta», i que als anys vint vivia sola, cosa molt inusual en una dona jove de l’època.

Eloi Creus Creus

El vell exaltat com a nou enamorat: Costa i Llobera i la imitació dels versos clàssics com a renovellament de la mètrica tradicional, amb una marrada italiana.

Miquel Desclot Desclot

L’any 2015 vaig acceptar la inesperada invitació del professor Joan Ramon Veny, de la Universitat de Lleida, a participar en la «Biblioteca Històrica de la Traducció Catalana», que aleshores tot just naixia, amb l’edició i estudi de la traducció d’Alfons Maseras de L’escola dels marits, de Molière.

Valèria Gaillard Gaillard

Molt abans que Marcel Proust comencés a redactar À la recherche du temps perdu, el 1908, va escalfar motors amb una sèrie d’experiments in vitro d’escriptura que van implicar un pas imprescindible en el seu recorregut de novel·lista.

Teresa Iribarren Iribarren

James Joyce era un home inclinat a celebrar efemèrides. El dia que va fer quaranta anys, el 2 de febrer de 1922, va voler que veiés la llum Ulisses, la novel·la que estrafà l’èpica de l’heroi homèric al llarg d’una dilatadíssima jornada per Dublín i que el va convertir en un dels escriptors més rellevants i controvertits de la literatura occidental.

Joan Manuel Pérez Pinya Pérez Pinya

Golafre aprenent de llengües autodidacte, Gabriel Ferrater va traduir molts llibres al llarg de la seva vida. Molts més dels que mai no arribarem a saber del cert.

Nina Valls Valls

Anna Casassas i Figueras és una traductora veterana i reputada. Fa més d’un quart de segle que es dedica a la traducció del francès i de l’italià al català i, en aquest període ha dut a terme una obra ingent, de més de cent cinquanta títols. Ha tingut de camp d’acció la traducció literària, fonamentalment de novel·les, amb algunes incursions en l’assaig. El 2010 va rebre el premi beca de traducció Vidal Alcover de la ciutat de Tarragona per la traducció El sopar de cendra, de Giordano Bruno; i el 2016 el Premi Trajectòria, que atorga el Gremi d'Editors.

Jordi Vintró Vintró

Quan l’editorial Animallibres em va proposar traduir una sèrie de faules de La Fontaine, vaig acceptar-ho de seguida. Les faules ja havien estat traduïdes diverses vegades al català, però l’editorial volia una traducció moderna, en la llengua d’avui. És veritat que totes les traduccions, per bones que siguin, tenen, a part de la marca del traductor, és clar, la del moment que es van fer. Així, un llibre pot tenir moltes traduccions, fetes en diferents èpoques, i el conjunt d’aquestes traduccions pot veure’s com una certa síntesi de la història de la llengua.