La seva vida segons el pas de les estacions havia anat amb el món. Se l’havia guanyat moltes vegades, però no era seva. L’havia de tornar, rebregada després d’haver-la fet servir. Quina mena de creditor de màniga ampla era el qui l’hi havia deixat nova i la recuperava gastada, per llençar.

Li era útil pensar que hi havia un responsable i que el món era obra seva? No servia per parlar-hi, ni per creure que escoltava res, però era una idea que feia companyia. Si existia un amo de tot, no hauria permès que les seves coses anessin a mal borràs, no les hauria deixat en mans de l’espècie humana perquè les fes malbé. Si existia un amo, s’havia emborratxat i havia perdut el camí de casa. Valia més que no hi fos. L’home prosperava sense ell. Havia après el bé i el mal servint-se tot sol. Era impossible que hi hagués un amo, però aquell impossible feia companyia. Li agradava, davant del cel que queia a la terra al capvespre, dir un gràcies al responsable.

Eren bons pensaments davant del foc per afegir a la xerrameca de la llenya que es desfà a les flames i escalfa la sang. Feia pujar l’escalfor dels peus descalços, que tenien dret de precedència. El foc feia rotllana amb la llenya i enviava espurnes a les lloses de pedra de l’estança.

El rellotge de cucut sobre la llar de foc li recordava la veu de la primavera: si en faltava de temps perquè tornés la veu del cucut de veritat. Però el de mentida de cada hora imitava molt bé el que s’amagava entre els làrixs. A fora una canal recollia l’aigua d’una cascadeta i la feia anar a una bassa de pedra al costat de la porta, després es vessava. Tenia pressa per anar-se’n, l’aigua, no feia companyia. Es va coure formatge fos, una llesca de pa sec reanimada pel fosc i va buidar una gerra. Després amb l’harmònica va tocar el final del dia.